De gossos i homes
Bones notícies: Ediciones La Cúpula continua amb la publicació de l’obra del guionista i dibuixant de còmics nord-americà Charles Burns. Després de “Agujero negro” i “El Borbah”, ara li toca a “Skin Deep”, una excel·lent recopilació en tapa dura i luxós blanc i negre d’algunes de les millors creacions de Burns.
Què es pot esperar d’un autor de còmics capaç de presentar-se davant els seus lectors com un experiment genètic fallit, un estrany híbrid d’insecte, rèptil i mamífer coronat per un cap (més o menys) humà? Si més no, així és com es veu a si mateix Charles Burns, i la veritat és que el seu “Autoretrat animal”, inclòs en aquest volum que recopila algunes de les seves històries curtes més celebrades, fa justícia a uns magistrals relats gràfics que combinen l’estètica dels còmics de la factoria Creepy amb el “tintinesque”, les historietes romàntiques dels anys cinquanta tipus “Julieta Jones”, l’humor de “Mad”, la literatura pulp i les pel·lícules de l’expressionisme alemany; tot això sacsejat per la demència narrativa d’un David Lynch o, si m’apuren, d’algun obscur artista dadà.
Fascinats encara amb el seu últim experiment –el retorçat i imprevisible “Tóxico”, que vàrem comentar a La Finestra Digital l’abril passat–, ens arriba ara “Skin Deep” –l’oxímoron de la portada ja ens posa sobre avís del que ens hi trobarem a dins–, una excel·lent recopilació de les seves tires diàries que l’artista nord-americà va publicar entre 1988 i 1991. Es tracta de tres relats en els quals l’aparent placidesa de l’Amèrica del Nord dels cinquanta es combina amb inesperades irrupcions alienígenes, com se’ns mostra a “Burn Again”, un esplèndid relat protagonitzat per un embogit predicador que té un retrat de Crist al pit, i que compta amb un espectacular artista convidat, res més i res menys que Déu in person (ja m’entenen), presentat aquí com un polifèmic dictador amb molta mala llet. Les cotes de “bizarre” (en la seva accepció anglosaxona) es mantenen intactes amb la inicial “Dog Days”, protagonitzada pel cèlebre Dog-Boy, un noi amb el cor trasplantat d’un gos, i també amb “A Marriage Made in Hell”, una obra mestra de la literatura pulp –en opinió d’aquest cronista–, que combina un commovedor melodrama femení amb el pur relat fantàstic d’antologia de la Golden Age televisiva i un sentit de l’humor devastador.
I és que si em fan cas i s’apropen a les pàgines de “Skin Deep” descobriran que Charles Burns és molt més que un simple creador de còmics més o menys rarets: abans de res, és un magnífic il·lustrador –com demostren les seves nombroses col·laboracions publicitàries, amb galeries d’art, companyies discogràfiques i cadenes de televisió com la MTV-, un autèntic artista de l’art seqüencial capaç de conjuminar una revisió iconoclasta de la tradició amb una decidida voluntat transgressora, i sobretot un excel·lent narrador, com proven aquestes addictives històries que, inesperadament, ens omplen d’emoció quan aconsegueixen treure a l’extraterrestre que, al cap i a la fi, tots portem dins.
Puntuació: 4 out of 5 stars