Quantcast
Channel: La Cúpula – La Finestra Digital
Viewing all 29 articles
Browse latest View live

Skin Deep

0
0

De gossos i homes

Bones notícies: Ediciones La Cúpula continua amb la publicació de l’obra del guionista i dibuixant de còmics nord-americà Charles Burns. Després de “Agujero negro” i “El Borbah”, ara li toca a “Skin Deep”, una excel·lent recopilació en tapa dura i luxós blanc i negre d’algunes de les millors creacions de Burns.

Què es pot esperar d’un autor de còmics capaç de presentar-se davant els seus lectors com un experiment genètic fallit, un estrany híbrid d’insecte, rèptil i mamífer coronat per un cap (més o menys) humà? Si més no, així és com es veu a si mateix Charles Burns, i la veritat és que el seu “Autoretrat animal”, inclòs en aquest volum que recopila algunes de les seves històries curtes més celebrades, fa justícia a uns magistrals relats gràfics que combinen l’estètica dels còmics de la factoria Creepy amb el “tintinesque”, les historietes romàntiques dels anys cinquanta tipus “Julieta Jones”, l’humor de “Mad”, la literatura pulp i les pel·lícules de l’expressionisme alemany; tot això sacsejat per la demència narrativa d’un David Lynch o, si m’apuren, d’algun obscur artista dadà.

Fascinats encara amb el seu últim experiment –el retorçat i imprevisible “Tóxico”, que vàrem comentar a La Finestra Digital l’abril passat–, ens arriba ara “Skin Deep” –l’oxímoron de la portada ja ens posa sobre avís del que ens hi trobarem a dins–, una excel·lent recopilació de les seves tires diàries que l’artista nord-americà va publicar entre 1988 i 1991. Es tracta de tres relats en els quals l’aparent placidesa de l’Amèrica del Nord dels cinquanta es combina amb inesperades irrupcions alienígenes, com se’ns mostra a “Burn Again”, un esplèndid relat protagonitzat per un embogit predicador que té un retrat de Crist al pit, i que compta amb un espectacular artista convidat, res més i res menys que Déu in person (ja m’entenen), presentat aquí com un polifèmic dictador amb molta mala llet. Les cotes de “bizarre” (en la seva accepció anglosaxona) es mantenen intactes amb la inicial “Dog Days”, protagonitzada pel cèlebre Dog-Boy, un noi amb el cor trasplantat d’un gos, i també amb “A Marriage Made in Hell”, una obra mestra de la literatura pulp –en opinió d’aquest cronista–, que combina un commovedor melodrama femení amb el pur relat fantàstic d’antologia de la Golden Age televisiva i un sentit de l’humor devastador.

Vinyetes de "Skin Depp" de Charles Burns.

I és que si em fan cas i s’apropen a les pàgines de “Skin Deep” descobriran que Charles Burns és molt més que un simple creador de còmics més o menys rarets: abans de res, és un magnífic il·lustrador –com demostren les seves nombroses col·laboracions publicitàries, amb galeries d’art, companyies discogràfiques i cadenes de televisió com la MTV-, un autèntic artista de l’art seqüencial capaç de conjuminar una revisió iconoclasta de la tradició amb una decidida voluntat transgressora, i sobretot un excel·lent narrador, com proven aquestes addictives històries que, inesperadament, ens omplen d’emoció quan aconsegueixen treure a l’extraterrestre que, al cap i a la fi, tots portem dins.

Puntuació: 4 out of 5 stars


Pagando por ello

0
0

“No me gusta el título … implica un segundo sentido. Sugiere que no sólo estoy pagando por sexo sino que también estoy pagando por ser un putero de un modo no monetario. Muchos creerán que hay un coste emocional… que los puteros son tristes y solitarios… Estoy muy lejos de ser un hombre triste o solitario, no he cogido ninguna E.T.S., no me han detenido, no he perdido mi carrera, y mis amigos y mi familia no me han rechazado (aunque tengo que reconocer que aún no se lo he contado a mi madrastra). Hasta el momento he estado pagando sólo en lo que al primer sentido respecta.” Són paraules de Chester Brown sobre el títol de la nova publicació de Ediciones La Cúpula, les memòries en còmic d’un puter, en les que el puter no és altre que el propi Chester Brown. Més de deu anys d’experiències en el terreny de la prostitució explicades de forma tan natural i honesta com la que ens parla del títol.

Resulta curiós -desprès d’haver viscut amb ell la seva adolescència a través de Nunca me has gustado (Ed.Estiberri), en la que Chester retratava un creixement personal (el seu) molt personal- que a Pagando por ello puguem veure clarament una evolució natural tant en seu treball com a dibuixant de còmic, com en el  bagatge emocional de la vida del seu personatge o, el que és el mateix, la seva pròpia vida. Una evolució que el porta cap a la línia clara, concisa i definida, en la mateixa direcció que ho fa el seu organigrama mental.

I és que Chester Brown és tot un personatge, d’aquell que veus com a estrany però amb el que connectes de forma especial. Podríem dir que Chester Brown és al còmic el que Woody Allen al cinema o Larry David a la televisió. A base de fer-nos partícips de cada una de les interacciones neurològiques que es concentren en els seus caps, acabem entrant en la seva visió del món, entenent, comprenent i acceptant teories que a priori poden resultar com a mínim complicades.

Vinyetes de "Pagando por ello" de Chester Brown.

Però el que sorprèn sobretot de Pagando por ello és, per una banda la seva sinceritat, aclaparadora tenint en compte el tema que tracta, i per l’altra el respecte i la cura amb el que està fet, evitant ferir les persones implicades o tergiversar els fets retratats.

El còmic ve acompanyat de una bona col·lecció de apèndixs, notes i “notes a les notes”, una mostra més de l’”obsessió” de Brown per explicar, excusar, rebatre, ampliar o concretar la seva història. Una obra magna, gairebé una tesina en vinyetes, que canviarà la forma de veure la prostitució a tot aquell que s’hi apropi. Potser no acabaràs compartint del tot les teories de Brown, però sí connectaràs amb ell. I és que el que fa especial aquestes memòries és precisament que el puter és Brown, i Brown és d’una pasta especial.

Puntuació: 5 out of 5 stars

El Fantasma de Hoppers

0
0

Maggie Chascarrillo treballa com a responsable de l’edifici d’apartaments Capri situat a la vall de San Fernando, envoltada d’estranys inquilins, aparells d’aire condicionat que no funcionen i piscines plenes de mosques. Mentre manté amb Hopey una complicada relació intermitent, per la vida de Maggie es creuaran personatges del seu passat com Izzy Ortiz, amb les seves crisis nervioses i una estranya missió, o nouvinguts com Vivian, una voluptuosa noia que l’arrossegarà a una vida boja amb ex nuvis violents , romanços inesperats i robatoris impensables.

Jaime Hernandez ens segueix explicant històries dels seus personatges, amb els que porta treballant més de 30 anys, principalment Maggie i Hopey. Aquest darrer volum publicat per La Cúpula se centra en la figura d’una Maggie que viu uns moments desconcertants, intentant refer la seva vida mentre es reconcilia amb la seva realitat de dona adulta en busca d’una estabilitat. Però el seu entorn no està disposat a facilitar-li la feina: Hopey és la seva amant ocasional, una relació de gran amistat però complicada i per la seva vida comencen a circular diverses persones que la tornaran a posar en contacte amb el seu passat. Les circumstàncies la faran tornar al barri on va créixer en un procés que li servirà per enfrontar-se amb tots els fantasmes que l’envolten i que la defineixen com a persona.

El treball de Jaime Hernandez és com sempre magnífic, dotant de coherència i profunditat a uns personatges que es passegen per la frontera entre realitat i ficció amb comoditat. Les seves habilitats com a guionista són esplèndides, amb un ús de l’el·lipsi i dels canvis d’escena (en espai i en temps) que meravellen per la senzillesa. Mereix una menció especial la darrera història del volum, que recull el retorn de Maggie a Hoppers i és un viatge per present, passat i futur que uneix línies temporals i suggereix històries que servirien per omplir centenars de pàgines en les mans d’un altre guionista. Però Jaime sap el que vol explicar i fa servir el mínim espai per incloure el màxim de coses, fent de El fantasma de Hoppers una lectura llarga i apassionant.

Jaime Hernandez Love and Rockets La Cupula

A tot contribueix el treball gràfic de l’autor, que amb la seva habilitat recolza de manera efectiva les seves decisions narratives. Només així es podria permetre els salts d’escena inclosos en el guió aconseguint que el lector no es perdi i, el que és més important, s’impliqui progressivament en la història. El seu traç naturalista retrata perfectament personatges i escenaris i el treball en blanc i negre de la tinta final ens trasllada a un món de llums, ombres i colors inexistents però presents en les nostres ments.

Valorar el treball de Jaime Hernandez és fàcil perquè és sempre excel·lent. Cada nou volum convida a rellegir les anteriors històries i a esperar amb impaciència les noves. Només des de la més gran estimació al còmic es poden fer obres que conviden, a qui les llegeix, a estimar cada cop més aquest mitjà, a gaudir de  les seves històries i a desitjar, per un moment, tenir les habilitats de l’autor.

Puntuació: 5 out of 5 stars

Jaime Hernandez Interview

0
0

Jaime Hernandez is one of the greatest authors that we can find in the American independent comic-book scene. In his 30-year career, he has been a reference for other artists and for a mass of enthusiastic supporters looking forward to his works. The main peculiarity of Jaime is that he has set the majority of his work in the same world, tracing the lives of a set of characters, especially Maggie and Hopey. Thanks to La Cúpula, Jaime’s publisher in Spain, we contacted him to about his work.
What led you to start a career as a comic-book author and work with your brothers?
My family and I grew up reading comics and very early on wanted to do them. When it was time to figure out what I wanted to do with my life I only wanted to do comics. It wasn’t until my brother Mario approached Gilbert and I to publish our own comic did I have a forum to tell the stories I was aching to do.

How would you explain the universe you’ve created in Love & Rockets to someone who has never read any of your comics? What will they find?
Basically stories of Southern California life but a Southern California that is (was) not known to most of the US or the world for that matter, and a core group of characters that live there.

You had the freedom to go in any direction. Why have you been using the same core of characters for 30 years?
I like watching them age. It‘s exciting for me to see where they will go next. It works if you have full rounded characters to work with.

Jaime Hernandez Love and Rockets La Cupula

How much of yourself, your environment and your daily life can be found in the pages of your comic? And in particular, is Ray Dominguez your alter ego in the fictional world of Love & Rockets?
I used to believe Maggie and Ray were basically me in different bodies but as time passes I find these characters have become their own personas and are not me at all. I’m just putting down their stories and adding in my two cents where I think the situation needs it. I’m sort of their therapist.

The characters’ appearance has been changing over the years. But when they stop being punks, your designs don’t follow any current or specific fashion. What are the reasons for this timeless look that sometimes adds modern elements?
I only draw what I know and like. There is no plan behind it.

Your work mixes genres and references to the pulp, wrestling or sci-fi, although it has evolved over the years. During some of the storylines the most important element was the slice of life, but then you started creating again wrestling and superhero stories. Why do you mix so many genres? Why some of the stories are mainly focused on the slice of life?
I do mostly slice of life because I’m mostly interested in character. How people live and react to and relate with one another. Once in awhile I will jump into another genre simply because it’s fun to draw. It’s not always fun to draw slice of life.

In 30 years your characters have evolved, physically aging but maybe not maturing at the same speed. What do you think of your characters’ growth and development? Do you have a big plan in mind for them?
Not really. I’m just following them to see what happens next. A lot of the characters are not mature for their age because I found that when I became as old as my parents, the only maturity we gain is that we know how to behave ourselves better in public. God’s cruelest joke on us is that we were given nineteen year old brains for the rest of our lives.

Why all your stories, even the more realistic, have surrealist elements? Is it a way to soften the harshness of the reality they are reflecting?
No, I just like to mess with my characters and readers now and then hopefully without alienating anybody.

Jaime Hernandez Love and Rockets La Cupula

Your narrative makes extensive use of close-ups and medium shots, are they the resources you use to involve the reader in the story?
Sometimes yes. Many times the expressions on the character’s faces must be clear to the reader as sometimes that face is what is telling the story.

What are your main graphic influences? Which artists do you currently follow?
Nobody for graphic influence any more. These days I mostly get inspiration from the energy of artistic productivity by cartoonists doing personal work.

Why did you decide to develop a style that picks the best of mainstream and underground comic-book?
As a kid I wanted to be artists like Jack Kirby but by the time I was a teenager I could draw well enough that I could draw whatever I wanted. So my drawing style was more putting down lines the image needed instead of concentrating on style. Learning to ink as a teenager was more style conscious. I went through several styles (Barry Smith, Moebius) before I started to follow my drawing philosophy by putting the lines down where they were needed.

What do you think about the digital revolution that the comic-book industry is living? How does it affect your work? Do you use any digital tool?
No, I still do it with paper, pen and ink. It still does the job for me.

Lately the graphic novel has become a very popular format. Have you adapted the length and structure of your stories to this format?
Yes, and I have found that the longer format helps my stories sometimes. Let’s them breathe better. Then sometimes it’s not so necessary.

Many comic-books are being adapted for cinema and TV. Are you considering this for your creations and, in particular, for Maggie and Hopey?
Maybe.

Finally, what are your next projects? We assume (and hope) that you will continue working on your characters, but are you planning stories in a different setting?
I’m in the middle of a story for L&R with a lot of new characters that I am enjoying very much.

Coneixent Ghost World

0
0

La Cúpula re-publica en una edició especial les desventures d’Enid i Rebecca, les protagonistes del món fantasmal que Daniel Clowes va crear fa gairebé 20 anys. Aquesta re-edició inclou vinyetes inèdites, fotos del rodatge de la seva adaptació cinematogràfica i el seu guió sencer, escrit per Clowes i Terry Zwigoff, director del film. Icònica, de culte, imprescindible, així resulta “Ghost World”, una obra que conserva avui dia tot el seu esperit, el de les seves protagonistes, la matèria prima perenne d’Enid i Rebecca. Que no les coneixeu? Ja tinc l’excusa per presentar-vos-les.

Rebecca sobre vermell i Enid sobre verd.

Vistes per primera vegada l’any 1993 a Eightball (revista de còmic editada per Fantagraphics Books), Enid i Rebecca són dues joves que viuen el seu darrer estiu de joventut, deixant enrere el darrer curs de l’institut per trobar-se en un punt de no retorn ple d’inseguretats, pors i tragèdies davant un món fantasmal que es presenta incert. Davant tal panorama el cinisme i la mordacitat es converteixen en un mecanisme automàtic d’autodefensa però també d’autodefinició. Un procés vital que a molts ens semblarà proper, i és que per molt que ens pesi tots hem passat per aquell moment que ni nen ni home, més aviat “gallifante”.

Vinyetes de l'edició especial de Ghost World, de Daniel Clowes. Ed. La Cúpula.

L’estiu de la maduració d’Enid i Rebecca va tenir set episodis en els que semblava no passar res i que s’allargaren quatre anys per crear el que ara coneixem com a Ghost World. Un món que funciona per acumulació sota un color blau pàl·lid. Un món que ens trasllada a temps de grunge i tecnologia escassa, però que s’ofega en una matèria gris que també abunda en els nostres dies.

“Ets una puta estirada de col·le privat”, “Que et bombin!”, “Collons! És tan patètic…”, “Per què et comportes com una sonada psicòpata?”, “Només és un patètic cagat a qui la seva mare no estimava prou”…Enid & Rebecca dixit. Paraules d’amor en boques adolescents que no només parlen malparint sinó que també malpareixen del que parlen. Una experiència del tot alliberadora, sobre tot, és clar, si ets jove o Daniel Clowes, que admet haver-se sentit molt còmode per dir la seva a través d’Enid i Rebecca. “Si hagués mostrat un vell rondinaire dient les mateixes coses que elles hagués resultat molt més impactant. A la gent l’hagués semblat un monstre horrible”… Clowes dixit.

Scarlett Johansson, Thora Birch, Rebecca i Enid. Ghost World.

L’any 2001 Enid i Rebecca van adoptar l’aparença de Thora Birch i Scarlett Johansson respectivament. Una vivència cinematogràfica en la que el seu món potser va perdre quelcom del seu caràcter fantasmal en pro dels estàndards de la indùstria, però que va donar a Enid l’oportunitat de relacionar-se sentimentalment amb Seymor, que en el món blau amb prou feines es deixava veure i que en el món cel·lulòidic duia el cos d’Steve Buscemi.

Ara ja sabeu qui són però per conèixer-les us haureu d’apropar a elles.

Háblame de amor

0
0

Secrets d’un matrimoni

Ediciones La Cúpula continua la publicació de l’obra de Robert Crumb amb un autèntic clàssic del còmic independent, “Háblame de amor”, la recopilació integral d’historietes autobiogràfiques sobre la seva vida en parella escrites i dibuixades al costat de la seva esposa Aline. Una obra mestra en edició de luxe que no s’haurien de perdre.

No sembla –afortunadament per a ells– que les intimitats d’alcova del matrimoni Crumb siguin d’interès habitual dels paparazzis que nodreixen les revistes del cor. Però els amants del còmic underground ansiosos de tafaneries no tenen per què preocupar-se: ells mateixos s’encarreguen, des de fa més de trenta anys, d’airejar els seus draps bruts. I, encara que són molts els autors d’historietes que han exhibit sense embuts les seves misèries quotidianes des de les pàgines de còmic, hi ha alguna cosa que fa realment únics als Crumb. Com la pròpia Aline s’encarrega de recordar, en aquest planeta viuen sis mil cinc-cents milions d’habitants i ells són l’única parella home/dona que dibuixen junts aquest particular “dietari en marxa” sobre els seus secrets matrimonials, per cert cada cop menys secrets.

Així doncs, els devots del còmic que s’apropin a aquest magnífic tom recopilatori trobaran un particular 2×1 de la literatura del mini jo; és a dir, una col·lecció d’historietes dibuixades en parella per dues plomes radicalment diferents que s’estimen i barallen indistintament en un còmic concebut com una particular forma de teràpia de parella. Com ens explica el propi Robert, l’autor d’aquest còmic és, en realitat, un curiós fenomen de fira, un fascinant monstre amb dos caps que combina l’estil plusquamperfet i ja clàssic d’ell amb el traç amateur i, a estones, singularment detallista d’ella (com demostra la seva obsessió per dibuixar el seu cabell, una activitat a la qual aquesta dona de forta personalitat ha lliurat, segons pròpia confessió, bona part de les seves energies).

Vinyetes de "Háblame de amor" de Robert Crumb i Aline Kominsky-Crumb.

Però més enllà de la singularitat de l’experiment, les aventures dels Crumb es gaudeixen perquè sovint hi apareix alguna cosa tan poc freqüent de veure als territoris de la ficció com és simplement… la “vida” –així, en brut–, amb totes les seves misèries quotidianes, d’acord, però també amb els seus inesperats moments de glòria. Com en la millor i més salvatge de les sitcoms matrimonials que puguin imaginar, els Crumb –en algun moment ells mateixos es defineixen amb encert com els Roper de l’underground–, ens ofereixen riures i picabaralles sense fi, sexe poc convencional (aquesta mania d’en Robert de muntar a collibè damunt l’Aline donaria molt que parlar en qualsevol divan) i també –com comprendran- una mica d’apatia conjugal i fins i tot algunes crisis, sense defugir els sentiments d’ira, gelosia, solitud o avorriment que la vida en parella pot, en ocasions, arribar a provocar. Però sobretot el que trobaran en aquesta sèrie d’històrietes hilarants i ultra-sinceres és AMOR, així amb majúscules, un amor, val a dir, allunyat de l’esperit cortès o de la passió popularitzada per la novel·la romàntica, però que no obstant això aconseguirà commoure al lector que decideixi ficar el nas en la intimitat dels Crumb com si regirés caixes de records o les fotografies d’un àlbum familiar.

Vinyetes de "Háblame de amor" de Robert Crumb i Aline Kominsky-Crumb.

Heterodoxos, una mica salvatges, políticament incorrectes, maniàtics (sobretot ell), inesperadament energètics (més aviat ella), “calents” (tots dos) i sobretot molt lliures: així són aquest parell de llunàtics que semblen haver trobat plegats una mena d’equilibri que els permet de sobreviure en aquest món sovint desconcertant. Si alguna vegada tenen la temptació de consultar qualsevol llibre d’autoajuda, en un intent de superar alguna crisi sentimental, millor llancin-lo per la finestra i capbussin-se en la lectura d’aquesta obra mestra (l’obra de dos mestres, és clar) que és “Háblame de amor”; la veritat és que no se’m passa pel cap un remei millor.

Puntuació: 5 out of 5 stars

Juke Box

0
0

L’editorial La Cúpula publica “Juke Box”, un còmic de Charles Berberian sobre el món de la música i els seus protagonistes més rellevants.

Alex Mélis és l’encarregat d’engegar motors en el viatge musical que suposa “Juke Box” amb una gran introducció en la que ens explica que un bon Juke Box ha de tenir una cançó que serveixi per presentar les característiques del lloc on està situat, unes quantes cançons per ballar com idiotes, un grapat de cançons que reflecteixin la nostra malenconia, grandíssims temes dels grans grups de la història, temes de grups del moment, oldies per tal de rejovenir-nos uns quants anys, cançons populars de borratxera i cançons de cloenda.

Ens cordem el cinturons i comencem a viatjar pel món de la música fins que ens topem amb els grans dels ’80: George Michael, Boy George, Depeche Mode, Duran Duran i el gran Michael Jackson ens donen la benvinguda a l’època on no eres ningú sense unes bones ombreres, una època on per estar a la moda només calia semblar un rugbier i ser fan de “Thriller”, fins que arriba la revolució estilística de Leonard Cohen i les seves més que conegudes sabates. Podem deduir que cadascú canta segons les sabates que duu i organitzar una bona sabateria entre els mocassins de Cash, les esportives Adides de Queen, les Converse de Strokes i les sandàlies de Neil Youngi les apretades i llustrades del nostre amic símbol de malenconia, dolor i tristesa.

Un exemple de cantant còmode és Phil Collins, que va descobrir que cantar amb uns pantalons còmodes no li restava ni gota de prestigi. Per això pot arribar a fer dos concerts benèfics a dos continents el mateix dia sense despentinar-se. El seu antònim seria l’impecable i extravagant Elton John que vesteix sempre de manera acurada perquè el dia que no ho fa pateix greus ensurts. Recordem quan es va disfressar de goril·la per anar a cantar amb Stooges i realment van pensar que un animal salvatge els atacava i va rebre una bona tunda.

Vinyeta de "Juke Box" de Charles Berberian.

Els que demostren que tenen mals rotllos són els Rolling Stones. Molt ben representats se’ls veu en escenes típiques on els uns se’n foten dels altres i del que necessiten per rendir a un escenari. Els seus eterns rivals abanderats per John Lennon, en canvi asseguren que es duen molt bé però que “l’any 1979 no mata”.

Om Kalsoum, MC5, David Bowie i Simon & Garfukel tot i no ser protagonistes també se les carreguen amb tot l’equip.

Historietes dels grans, dels ídols de masses, de les icones del pop i del rock que caricaturitzats al màxim ens porten a recordar allò que els defineix i alguna anècdota curiosa que ha fet que les seves carreres puguin ser discutibles. Ningú no és perfecte i per treure defectes l’autor en té la mà trencada. Ens fa viatjar sense bitllet de manera àgil a través de vinyetes obertes que no afluixen el ritme de lectura en cap moment.

Vinyetes de "Juke Box" de Charles Berberian.

S’agraeix molt el treball de documentació que ha fet l’autor a l’hora de presentar-nos aquest treball ja que seria massa fàcil caure en estereotips i clixés a l’hora de fer les caricatures. Però no, Charles Berberian busca la manera d’estereotipar la imatge que ells donen però dóna una volta de cargol als  seus diàlegs fent que imatge i text es complementin a la perfecció aportant dades precises i curioses sobre la música, els ídols, els fenòmens comercials, les modes i la societat en general.

L’autor deixa a Monsieur Jean descansar i ens ofereix una obra totalment diferent. Salvant les distàncies i els contextos, el llibre em recorda a “Ellos mismos” de Joaquin Reyes, tot i que aquest darrer agafava a molta més gent però sense profunditzar tant en les seves vides. Tot i les discrepàncies tenen un humor molt semblant i un sentit de la realitat que sovint deixa al públic a prop del ridícul.

“Juke Box és un llibre estereofònic, fet especialment per ser llegit a tot volum proporcionant una satisfacció auditiva excepcional”. I és que la música és el mitjà de transport més ràpid de tot el món.

Puntuació: 4.5 out of 5 stars

Patrulla 142

0
0

Aquells meravellosos anys

El lema dels boy scouts d’Amèrica diu: “Pel meu honor, jo faré tot el possible / per complir el meu deure amb Deu i el meu país / per ajudar als altres en tot moment / per mantenir-me físicament fort, mentalment despert i moralment recte”. És un lema que defineix una societat amb uns principis morals estrictes i una organització dedicada a aportar valors positius a la societat. Tots aquests principis queden demostrats a Patrulla 142 de Mike Dawson, però l’autor també ens presenta les contradiccions que es donen en la seva aplicació.

Guanyadora d’un premi Ignatz, Patrulla 142 segueix a un grup de scouts i als seus monitors al llarg d’una setmana en un campament situat als boscos de New Jersey. Adolescents i adults comparteixen experiències i intercanvien papers a mesura que les relacions entre ells s’intensifiquen.

Mike Dawson decideix retratar el món dels scouts fugint de qualsevol tractament suau, apostant per una visió realista, brutal i allunyada de l’edulcorada visió idealista que el cos presenta d’ell mateix. El dia a dia dels nens i adolescents està ple de conflictes, de baralles, de bromes de mal gust i crueltats pròpies de l’edat. Al costat dels joves trobem als monitors adults que formen part també d’aquestes històries i fins i tot acaben comportar-se de manera totalment oposada als valors que estan intentant ensenyar. Són aquests canvis de paper els que porten l’obra de Dawson a un nivell superior, fent que el que podria ser una col·lecció d’anècdotes divertides i poc més es transformi en una reflexió seriosa sobre les fronteres entre l’adolescència i el món adult.

Patrulla 142 Mike Dawson La Cupula

L’autor construeix l’obra amb breus històries interconnectades que van donant forma al fil conductor de fons que suposa la vida en el campament. La brevetat de les narracions fa que algunes guanyin en força perquè expliquen molt i ens deixen amb ganes de més, però d’altres no tenen el mateix nivell, resulten menys interessants i no aporten tant al conjunt de l’obra. Dawson té un estil bastant caricaturesc, els nombrosos personatges es diferencien amb claredat i els escenaris estan definits amb els elements suficients com per situar-nos en tot moment en l’acció. L’aspecte gràfic de l’obra no és excel·lent però té el suficient nivell com per ajudar a la construcció de la història amb una narració clara i fluida.

Patrulla 142 és una obra interessant, un punt irregular però amb els suficients moments emocionants com per atreure a tot tipus de públic. Amb un tractament dels adolescents i dels adults acurat i a estones brutal, Dawson ens apropa a un món que lluny de ser ideal és tan real com la vida mateixa, a uns anys i unes experiències que en major o menor mesura tots hem viscut.

Puntuació: 3.5 out of 5 stars


Los ignorantes. Relato de una iniciación cruzada.

0
0

Entre copes (i còmics)

Deixin-me dir que, per a mi, aquest es sens dubte el còmic de l’any (i l’hi ho diu algú que sempre mira d’evitar aquest tipus d’afirmacions tant sonores): “Los ignorantes” és un bell relat d’aprenentatge i amistat, una emocionant història, gairebé documental, d’iniciació en dos mons ben diferents, servit per un dibuixant de còmics i també per un viticultor, que viuen el seu treball amb una passió sense límits.

Mentre rematen tranquil·lament un cafè i obren una ampolla de vi, dos amics fan un pacte inusual que marcarà irremeiablement les seves vides (i en aquest cas, per a bé!): Étienne Davodeau, autor de còmics sense massa idea de vins, i Richard Leroy, viticultor que no ha llegit un còmic des de la infància, acorden iniciar-se mútuament en la passió que dóna sentit a cadascuna de les seves vides. Així, Davodeau se’n va a treballar a la petita vinya de Leroy i aprèn els secrets de la fabricació artesanal d’un vi d’extraordinària qualitat, mentre que Leroy comença a apreciar les historietes com una forma d’art i fins i tot té l’oportunitat de departir amb autors mítics com ara Gibrat. Això és el que ens explica, a grans trets, aquest fantàstic àlbum que aquí ha publicat La Cúpula, com ja és costum en una cuidada edició; un relat clàssic però genial sobre l’amor pel treball ben fet i la forja d’una amistat.

Vinyetes de "Los Ignorantes" d'Étienne Davodeau.

Amb un dibuix aparentment senzill però molt cuidat, que descriu a la perfecció la llum i el paisatge dels vinyers francesos, Davodeau s’introdueix com un estrany, replet de curiositat, en el microcosmos de Leroy, un ex treballador bancari que troba el seu lloc al món en la quadrícula d’un vinyer en Rablay-sur-Layon. A canvi Davodeau li obre també les portes del seu estudi i li presta alguns clàssics del còmic que el inicialment reticent Leroy devora totes les nits fins a caure rendit. A poc a poc, aquest àlbum es revela com molt més que la història de dos homes que es fan amics entre copes i còmics, per convertir-se en un bell relat sobre la creació i el treball com un vertader espai de llibertat. I és que per a Leroy, sense anar més lluny, conrear la terra, seleccionar les vinyes, comprar les barriques, renunciar a la solució fàcil i vistosa d’incorporar sofre al vi, és justament un acte de creació.

Vinyetes de "Los Ignorantes" d'Étienne Davodeau.

Al llarg de l’àlbum descobrim com tots dos protagonistes –malgrat les seves aparents diferències– tenen alguna cosa molt important en comú: la vocació de fugir dels camins trillats, de les imposicions comercials de tota mena, per perseguir un ideal personal de bellesa, aquesta bellesa que pot assaltar sobtadament olorant un bon vi o llegint una bona història. No busquin aquí arguments inversemblants ni aires postmoderns perquè senzillament no n’hi ha; “Los ignorantes” no és més que un relat dels de sempre, que vessa sinceritat, placidesa i ganes de viure; un àlbum deliciosament atemporal sobre dues persones que viuen al marge de tot el tràfec contemporani, fent només el que els agrada de veritat; una obra mestra i ja està.

Puntuació: 5 out of 5 stars

El retorno de las Ti-Girls. Dios y ciencia

0
0

Des del principi Jaime Hernandez ha fet el que li ha vingut de gust a la sèrie “Love & Rockets” que comparteix amb el seu germà. Al seu univers de ficció, el món de “Locas”, hem vist ciència-ficció, ambientació punk, comèdia romàntica i, fins i tot, una història amb lluitadores de ‘wrestling’. Ara ha volgut apropar-se al gènere dels superherois però des de la seva particular perspectiva.

Maggie (Margarita Luisa Chascarrillo) és una de les protagonistes principals de l’univers de “Locas”. És una dona que ha viscut mil i una històries i que ara és responsable del manteniment d’un complex d’apartaments. Però la vida d’aquest ecosistema es veurà molt alterada quan Penny Century, una de les seves amigues, aparegui convertida en una superheroïna descontrolada, el que obligarà a les Ti-girls, un antic equip d’heroïnes, a reunir-se.

De nou, Jaime Hernandez juga amb els seus personatges i mostra noves versions d’alguns d’ells, intentant a la vegada interferir el menys possible amb la seva història passada. Juga també amb el lector, a qui demana que participi en aquest exercici boig i delirant, incoherent amb les històries anteriors però totalment coherent amb la visió que té l’autor de la seva obra.

Jaime homenatja el còmic d’aventures més clàssic, aquell que feia avançar la història contínuament, sense pensar en que tot estigués perfectament lligat. Acumula elements i personatges, dona solucions imaginatives als problemes que van sorgint i sorprèn amb revelacions que acaben arrodonint el conjunt de manera sorprenent. A més, Hernandez utilitza les darreres pàgines per tancar la partida, per deixar-ho tot com al principi, fent servir el metallenguatge per construir una història dintre de la història, deixant una porta oberta a futurs desenvolupaments en aquesta línia.

El retorno de las Ti-Girls La Cupula

En l’aspecte gràfic Jaime manté el seu gran nivell. És un dibuixant excel·lent i un increïble narrador, i en aquesta obra adapta el seu estil al to de la història que està explicant, emprant formes pròpies d’aquells còmics clàssics sense oblidar la seva essència. Tot és gairebé perfecte en un còmic de Jaime Hernandez:  les pàgines estan planificades de manera senzilla però amb bon gust, les transicions entre escenes es donen sense cap tipus de recolzament textual però són perfectament comprensibles, el disseny de personatges és retro però té encant,…

“El retorno de las Ti-girls” acaba resultant una experiència satisfactòria perquè el que al principi comença com un joc es converteix en una història amb cara i ulls, coherent amb els personatges i que manté la preocupació de l’autor per retratar la dona de la manera més respectuosa possible. L’escenari, les peces i les regles són diferents, però en el fons tenim el que sempre hem tingut a “Locas”. I, com sempre, això és tot un luxe.

Puntuació: 4 out of 5 stars

Los ignorantes (cosecha 2014)

0
0

[Texto en castellano]

Bones notícies: Ediciones La Cúpula recupera Los ignorantes en una magnífica reedició en tapa tova; un bell relat d’aprenentatge i amistat, una emocionant història, gairebé documental, d’iniciació en dos mons ben diferents, servit per un dibuixant de còmics i també per un viticultor, que viuen el seu treball amb una passió sense límits. Si volen passar una gran estona entre copes i còmics, no deixin passar aquesta peça mestre que ja torna a estar a les llibreries.

Mentre rematen tranquil·lament un cafè i obren una ampolla de vi, dos amics fan un pacte inusual que marcarà irremeiablement les seves vides (i en aquest cas, per a bé!): Étienne Davodeau, autor de còmics sense massa idea de vins, i Richard Leroy, viticultor que no ha llegit un còmic des de la infància, acorden iniciar-se mútuament en la passió que dóna sentit a cadascuna de les seves vides. Així, Davodeau se’n va a treballar a la petita vinya de Leroy i aprèn els secrets de la fabricació artesanal d’un vi d’extraordinària qualitat, mentre que Leroy comença a apreciar les historietes com una forma d’art i fins i tot té l’oportunitat de departir amb autors mítics com ara Gibrat. Això és el que ens explica, a grans trets, aquest fantàstic àlbum que aquí ha publicat La Cúpula, com ja és costum en una cuidada edició; un relat clàssic però genial sobre l’amor pel treball ben fet i la forja d’una amistat.

Vinyetes de "Los Ignorantes" d'Étienne Davodeau.

Amb un dibuix aparentment senzill però molt cuidat, que descriu a la perfecció la llum i el paisatge dels vinyers francesos, Davodeau s’introdueix com un estrany, replet de curiositat, en el microcosmos de Leroy, un ex treballador bancari que troba el seu lloc al món en la quadrícula d’un vinyer en Rablay-sur-Layon. A canvi Davodeau li obre també les portes del seu estudi i li presta alguns clàssics del còmic que el inicialment reticent Leroy devora totes les nits fins a caure rendit. A poc a poc, aquest àlbum es revela com molt més que la història de dos homes que es fan amics entre copes i còmics, per convertir-se en un bell relat sobre la creació i el treball com un vertader espai de llibertat. I és que per a Leroy, sense anar més lluny, conrear la terra, seleccionar les vinyes, comprar les barriques, renunciar a la solució fàcil i vistosa d’incorporar sofre al vi, és justament un acte de creació.

Vinyetes de "Los Ignorantes" d'Étienne Davodeau.

Al llarg de l’àlbum descobrim com tots dos protagonistes –malgrat les seves aparents diferències– tenen alguna cosa molt important en comú: la vocació de fugir dels camins trillats, de les imposicions comercials de tota mena, per perseguir un ideal personal de bellesa, aquesta bellesa que pot assaltar sobtadament olorant un bon vi o llegint una bona història. No busquin aquí arguments inversemblants ni aires postmoderns perquè senzillament no n’hi ha; “Los ignorantes” no és més que un relat dels de sempre, que vessa sinceritat, placidesa i ganes de viure; un àlbum deliciosament atemporal sobre dues persones que viuen al marge de tot el tràfec contemporani, fent només el que els agrada de veritat; una obra mestra i ja està.

Puntuació: 5 out of 5 stars

Los ignorantes (cosecha 2014)

0
0

[Text en català]

Buenas noticias: Ediciones La Cúpula recupera Los ignorantes en una magnífica reedición en tapa blanda; un bello relato de aprendizaje y amistad, una emocionante historia, casi documental, de iniciación en dos mundos muy diferentes, servido por un dibujante de cómics y también por un viticultor, que viven su trabajo con una pasión sin límites. Si quieren pasar un gran rato entre copas y cómics, no dejen pasar esta pieza maestra que ya vuelve a estar a las librerías.

Mientras rematan tranquilamente un café y abren una botella de vino, dos amigos hacen un pacto inusual que marcará irremediablemente sus vidas (y en este caso, para bien!): Étienne Davodeau, autor de cómics sin demasiado idea de vinos, y Richard Leroy, viticultor que no ha leído un tebeo desde la infancia, acuerdan iniciarse mutuamente en la pasión que da sentido a cada una de sus vidas. Así, Davodeau se va a trabajar en la pequeña viña de Leroy y aprende los secretos de la fabricación artesanal de un vino de extraordinaria calidad, mientras que Leroy empieza a apreciar las historietas como una forma de arte e incluso tiene la oportunidad de departir con autores míticos como por ejemplo Gibrat. Esto es el que nos explica, a grandes rasgos, este fantástico álbum que aquí ha publicado La Cúpula, como ya es costumbre en una cuidada edición; un relato clásico pero genial sobre el amor por el trabajo bien hecho y la forja de una amistad.

Vinyetes de "Los Ignorantes" d'Étienne Davodeau.

Con un dibujo aparentemente sencillo pero muy cuidado, que describe a la perfección la luz y el paisaje de los viñedos franceses, Davodeau se introduce como un extraño, repleto de curiosidad, en el microcosmos de Leroy, un ex trabajador bancario que encuentra su lugar en el mundo en la cuadrícula de un viñedo en Rablay-sur-Layon. A cambio Davodeau le abre también las puertas de su estudio y le presta algunos clásicos del cómic que el inicialmente reticente Leroy devora todas las noches hasta caer rendido. Despacio, este álbum se revela como mucho más que la historia de dos hombres que se hacen amigos entre copas y cómics, para convertirse en un bello relato sobre la creación y el trabajo como un verdadero espacio de libertad. Y es que para Leroy, sin ir más lejos, cultivar la tierra, seleccionar las viñas, comprar las barricas, renunciar a la solución fácil y vistosa de incorporar azufre al vino, es justamente un acto de creación.

Vinyetes de "Los Ignorantes" d'Étienne Davodeau.

A lo largo del álbum descubrimos como los dos protagonistas –a pesar de sus aparentes diferencias– tienen algo muy importante en común: la vocación de huir de los caminos trillados, de las imposiciones comerciales de todo tipo, para perseguir un ideal personal de belleza; esa belleza que puede asaltar repentinamente oliendo un buen vino o leyendo una buena historia. No busquen aquí argumentos inverosímiles ni aires posmodernos porque sencillamente no los hay; Los ignorantes no es más que un relato de los de siempre, que derrama sinceridad, placidez y ganas de vivir; un álbum deliciosamente atemporal sobre dos personas que viven al margen de todo el trasiego contemporáneo, haciendo lo que les gusta de verdad; una obra maestra y ya está.

Puntuació: 5 out of 5 stars

Caramelos atómicos

0
0

[Texto en castellano]

Editorial La Cúpula ens porta de retorn una de les detectius més curioses que ha donat el món del còmic. Ella és Sally Salinger, i fa una parell d’anyets la vam conèixer en aquell primer misteri titulat “Castilla Drive”. Sally continua amb la seva agència de detectius situada en la rebotiga d’un saló de manicura, a Trituro, aquesta petita ciutat d’aires ofegats en el que tot és més tèrbol del que sembla.

Tot i que aquell “Castilla Drive” era un volum autoconclusiu, sembla que l’experiència li va deixar al seu autor, el francès de pare espanyol Anthony Pastor, un bon sabor de boca, a part d’aquest premi al Millor Polar en el Festival de Angoulême. Així que no és d’estranyar que hagi decidit tornar a Trituro per la seva nova aventura gràfica. Torna amb Sally però aquesta vegada obre més el seu camp de visió, i el que trobem a “Caramelos atómicos”, més que una nova aventura de Sally Salinger, és una radiografia de Trituro i els seus habitants. El protagonisme de Sally perd pes a favor d’uns secundaris tan curiosos, depriments i distants com les seves relacions.

Així tornem a trobar a Oswaldo, aquest poeta amb el cor més gran que el seu barret, sempre al costat de Sally però també a l’ombra del marit que la va abandonar. Segueix el xoc més que generacional amb els seus fills, i les intromissions d’algun que un altre veí. Però si hi ha algú a la ciutat que centra en aquesta ocasió l’atenció de Sally aquest és Douglas Sweet, el nou amo de l’antiga central nuclear. I no és que centri la seva atenció pels seus “caramels atòmics” de qualitats psicotròpiques que té a Trituro enganxat i al·lucinat, sinó perquè la dona de Sweet l’hi ha demanat, ja que sospita que l’està posant les banyes amb aquesta ajudant que té amb aires de Winehouse. Sally descobrirà que no són banyes tot el que hi amaga.

Caramelos Atómicos

Una nova història que pot llegir-se de manera independent i que li serveix a Pastor per perfeccionar la seva forma d’abordar el gènere, aquest noir de tons pastissos i retoladors, en el que s’atreveix a aprofundir en les relacions entre personatges, o a jugar amb la subjectivitat, i tot sense perdre realisme ni serietat. El somriure no abunda a Trituro, per molts caramels que en ella es consumeixin. Sovint comparen l’obra de Pastor amb la dels Germans Coen, i la comparació no va molt desencaminada, ambdues creen/viuen en ambients semblants, però no espereu trobar en Pardo l’humor negre dels Coen. Aquí el negre ho trobareu tenyit de color i l’humor millor no us esforceu a buscar-lo. Alguna cosa que pot pesar, sobretot considerant la seva considerable extensió.

Puntuació: 3.5 out of 5 stars

Caramelos atómicos

0
0

[Text en català]

Editorial La Cúpula nos trae de regreso a una de las detectives más curiosas que ha dado el mundo del cómic. Ella es Sally Salinger, y hace una par de añitos la conocimos en aquel primer misterio, “Castilla Drive”. Sally sigue en su agencia de detectives ubicada en la trastienda de un salón de manicura, en Trituro, esa pequeña ciudad de aires angostos en el que todo es más turbio de lo que parece.

Pese a  que aquel “Castilla Drive” era un volumen autoconclusivo, parece que la experiencia le dejó a su autor, el francés de padre español Anthony Pastor, un buen sabor de boca, a parte de ese premio al Mejor Polar en el Festival de Angoulême. Así que no es de extrañar que haya decidido volver a Trituro para su nueva aventura gráfica. Vuelve con Sally pero esta vez abre más su campo de visión, y lo que encontramos en “Caramelos atómicos”, más que una nueva aventura de Sally Salinger, es una radiografía de Trituro y sus habitantes. El protagonismo de Sally pierde peso a favor de unos secundarios tan curiosos, deprimentes y distantes como sus relaciones.

Ahí sigue Oswaldo, ese poeta con el corazón más grande que su sombrero, siempre al lado de Sally pero también a la sombra del marido que la abandonó. Sigue el choque más que generacional con sus hijos, y las intromisiones de algún que otro vecino. Pero si hay alguien en la ciudad que centra en esta ocasión la atención de Sally este es Douglas Sweet, el nuevo dueño de la antigua central nuclear. Y no es que centre su atención por esos “caramelos atómicos” de cualidades psicotrópicas que tiene a Trituro enganchado y alucinando, sino porque la mujer de Sweet se lo ha pedido, ya que sospecha que le está poniendo los cuernos con esa ayudante que tiene con aires de Winehouse. Sally descubrirá que no son cuernos todo lo que asoma.

Caramelos Atómicos

Una nueva historia que puede leerse de manera independiente y que le sirve a Pastor para perfeccionar su forma de abordar el género, ese noir de tonos pasteles y rotuladores, en el que se atreve a ahondar en las relaciones entre personajes, o a jugar con la subjetividad, y todo sin perder realismo ni seriedad. La sonrisa no abunda en Trituro, por muchos caramelos que en ella se consuman. A menudo comparan la obra de Pardo con la de los Hermanos Coen, y la comparación no va muy desencaminada, ambas crean/viven en ambientes parecidos, pero no esperéis encontrar en Pardo el humor negro de los Coen. Aquí el negro lo encontraréis teñido de color y el humor mejor no os esforcéis en buscarlo. Algo que puede pesar, sobretodo considerando su considerable extensión.

Puntuació: 3.5 out of 5 stars

Tiempo de Canicas

0
0
Tiempo de Canicas
8Valoració

De la imaginació i l’art dels germans Hernández han sorgit algunes de les obres més importants del còmic modern. Des que en 1982 creessin l’encara viu “Love & Rockets”, no han deixat de sorprendre’ns, junts o per separat. Ara La Cúpula publica una de les últimes creacions de Beto, “Tiempo de canicas”, i la curiositat per degustar les seves pàgines no pot ser més gran. Tenint com a principal referent la seva saga del Palomar, i sense poder obviar els seus vaivens entre gèneres més aviat foscos, no deixa de sorprendre’ns llegir això de “La primera obra semiautobiogràfica de l’aplaudit Beto Hernandez” a la contraportada de “Tiempo de canicas”, però sobretot que aquesta se centri únicament en el període de la infància.

Ara és quan s’espera que us faci una mica de sinopsi del còmic, però la cosa es quedaria en alguna cosa tan pobra com: tres germans (i els seus amics) juguen, xerren i experimenten. No sembla gran cosa, però és el que hi ha, tot i que està clar que sempre es pot adornar una mica, tal com ho fa la sinopsi que acompanya el treball de Beto, parlant de nens que es pregunten si un dia els agradarà ser majors en un món boig, boig, boig dels adults, que viuen arravataments d’eufòria, es barallen, atalaien la sexualitat que estar per venir, celebren el temps d’amistat i comparteixen croms, còmics, G.I.Joes, dibuixos animats i un grapat de bales de les de trèvols, nacre i galàxies.

Però més enllà d’explicar-nos una història el que aconsegueix Beto és transmetre’ns els seus records perquè els sentim amb ell. Aconsegueix que recuperem els nostres propis records, i no aquells que poden ser retratats amb una fotografia, ni les batalletas que poden explicar-te els teus pares o avis. No. La recuperació de memòria afecta a una altra part del cervell, a la part on es guarden les sensacions, allà on Beto a ens ha clavat la seva ploma perquè tornem a sentir-nos com en els nostres anys mossos.

Vinyetes de "Tiempo de Canicas" de Beto Hernández

Memòria sensorial que Beto aconsegueix gràcies a la seva gran habilitat per retratar aquests moments de la infància en aparença insignificants però que resumeixen a la perfecció la manera de veure les coses, d’experimentar, de reaccionar, de sentir en aquest període de la vida en que tot és nou, estrany i alhora natural. Cosa que no resulta fàcil de plasmar, i que Beto aconsegueix gràcies principalment a la seva estructura neta i definida (tant com el seu dibuix) que alberga grapats de salts temporals, i un ritme que es pren els seus moments per respirar i fa detenir-nos en la sensació.

Més enllà de retratar aquest moment concret de la seva existència, Beto Hernandez aconsegueix a més recrear el moment històric en el que va tenir lloc. Aquí és on l’atenció que posa Beto en les referències culturals explota en forma de petits detalls que configuren segurament la part més autobiogràfica del còmic: els croms, la música, la TV i els còmics que van envoltar la infància de Beto allà en els anys 60, i que en bona part van fer de Beto l’artista que avui admirem.


Lulú, mujer desnuda

0
0
Lulú, mujer desnuda
8Valoració

No s’enganyin: malgrat que el que el títol pugui insinuar, aquesta no és cap història eròtica sobre una nimfa nua anomenada Lulú, sinó una sincera i commovedora història sobre una dona corrent d’uns quaranta anys, mare de dos fills, que decideix abandonar-ho tot per uns dies i reinventar-se a si mateixa en un poble de la costa francesa. Un extraordinari còmic verité que confirma el bon fer de l’autor de Los ignorantes.

L’atzar és “un bromista obstinat”, ens diu Étienne Davodeau en el seu avís preliminar a la lectura d’aquesta emocionant novel·la gràfica, un relat solar de transformació que en alguna cosa ens recorda les ficcions sentimentals i mediterrànies de la cineasta Agnès Varda. I és que, tal com pronostica el seu autor, són precisament una sèrie de trobades “casuals” –amb la viatjant comercial Solange, amb el ex presidiari “de bon cor” Charles i els seus extravagants germans, amb la valerosa i llenguallarga jubilada Marthe…– els que marcaran un punt d’inflexió vital en l’erràtica i desdibuixada trajectòria de Lulú, una extenuada mare de família, que es presenta a l’enèsima i infructuosa entrevista per aconseguir una feina que no desitja en realitat. A la sortida, Lulú pren una inesperada decisió, sense gairebé reflexionar: retardar el seu retorn a casa, concedir-se una pausa per descansar de les seves responsabilitats com a mare, i sobretot com a esposa del desastrós i malcarat “nen gran” Tanguy. A poc a poc, Lulú comença a descobrir per primera vegada el sabor de la llibertat, a viure d’una forma completament diferent a la que els seus familiars i amics –tots els que creuen conèixer-la bé– haguessin pogut mai imaginar. Precisament són els seus millors amics els encarregats de relatar-nos les peripècies d’una Lulú que inicia el relat com una figura deprimida i fràgil i que finalment aconsegueix “ressuscitar”, donant un inesperat gir a una vida dominada durant massa temps per les rutines i l’avorriment.

Vinyetes de "Lulú. Mujer desnuda". Étienne Davodeau. Ediciones La Cúpula.

Tres anys abans de presentar a França la seva excel·lent novel·la gràfica de vocació documental Los ignorantes (2011) –ja comentada des de La Finestra Digital–, Davodeau va publicar la primera part de les aventures i desventures de la imaginària Lulú, un retrat veraç d’una dona que decideix desaparèixer de cop i volta, que tindria continuació en un segon volum publicat en 2010. La història de Lulú va ser tan ben acollida al país veí que recentment ha estat adaptada al cinema per la realitzadora Solveig Anspach. Ara, amb el bon gust i cura habituals, edicions La Cúpula compila ambdós lliuraments del còmic original en un sol tom que confirma el mestratge del creador de Rural per emocionar al lector amb una sèrie de “històries mínimes” de vocació verité, que es gaudeixen com a petits “contes morals” (en el sentit que li donava al terme el cineasta Eric Rohmer), marcats pel pas de les estacions, els bells paisatges de províncies, els personatges de vides poc o gens heroiques, i un humor soterrat que l’autor combina amb delicadesa amb una evident consciència social. Abans, Davodeau ja havia assajat semblant fórmula magistral en la inusual (i magnífica) road-movie Le Constat (1996) o en Quelques jours avec un menteur (1997), la divertida crònica del estrambòtic viatge de vacances d’un grup d’amics al voltant dels trenta anys. Lulú, mujer desnuda confirma alguna cosa que la lectura d’obres com Los ignorantes o Rural ja ens havia fet sospitar: Davodeau és un dels grans narradors actuals d’un mena de nou “naturalisme francès” que entronca amb l’esperit de cineastes com Rohmer, Varda o el més recent Laurent Cantet, i que troba en la novel·la gràfica el mitjà ideal per commoure al lector amb una sèrie de cròniques que combinen amb mestratge ficció i documental, testimoniatge i imaginació. Facin-me cas i no es perdin la fugida i transfiguració de Lulú, una dona ben “normal” que acaba revelant-se com un ésser extraordinari, d’aclapadadora humanitat.

Los ignorantes (cosecha 2014)

0
0
Los ignorantes (cosecha 2014)
10Valoració

Bones notícies: Ediciones La Cúpula recupera Los ignorantes en una magnífica reedició en tapa tova; un bell relat d’aprenentatge i amistat, una emocionant història, gairebé documental, d’iniciació en dos mons ben diferents, servit per un dibuixant de còmics i també per un viticultor, que viuen el seu treball amb una passió sense límits. Si volen passar una gran estona entre copes i còmics, no deixin passar aquesta peça mestre que ja torna a estar a les llibreries.

Mentre rematen tranquil·lament un cafè i obren una ampolla de vi, dos amics fan un pacte inusual que marcarà irremeiablement les seves vides (i en aquest cas, per a bé!): Étienne Davodeau, autor de còmics sense massa idea de vins, i Richard Leroy, viticultor que no ha llegit un còmic des de la infància, acorden iniciar-se mútuament en la passió que dóna sentit a cadascuna de les seves vides. Així, Davodeau se’n va a treballar a la petita vinya de Leroy i aprèn els secrets de la fabricació artesanal d’un vi d’extraordinària qualitat, mentre que Leroy comença a apreciar les historietes com una forma d’art i fins i tot té l’oportunitat de departir amb autors mítics com ara Gibrat. Això és el que ens explica, a grans trets, aquest fantàstic àlbum que aquí ha publicat La Cúpula, com ja és costum en una cuidada edició; un relat clàssic però genial sobre l’amor pel treball ben fet i la forja d’una amistat.

Vinyetes de "Los Ignorantes" d'Étienne Davodeau.

Amb un dibuix aparentment senzill però molt cuidat, que descriu a la perfecció la llum i el paisatge dels vinyers francesos, Davodeau s’introdueix com un estrany, replet de curiositat, en el microcosmos de Leroy, un ex treballador bancari que troba el seu lloc al món en la quadrícula d’un vinyer en Rablay-sur-Layon. A canvi Davodeau li obre també les portes del seu estudi i li presta alguns clàssics del còmic que el inicialment reticent Leroy devora totes les nits fins a caure rendit. A poc a poc, aquest àlbum es revela com molt més que la història de dos homes que es fan amics entre copes i còmics, per convertir-se en un bell relat sobre la creació i el treball com un vertader espai de llibertat. I és que per a Leroy, sense anar més lluny, conrear la terra, seleccionar les vinyes, comprar les barriques, renunciar a la solució fàcil i vistosa d’incorporar sofre al vi, és justament un acte de creació.

Vinyetes de "Los Ignorantes" d'Étienne Davodeau.

Al llarg de l’àlbum descobrim com tots dos protagonistes –malgrat les seves aparents diferències– tenen alguna cosa molt important en comú: la vocació de fugir dels camins trillats, de les imposicions comercials de tota mena, per perseguir un ideal personal de bellesa, aquesta bellesa que pot assaltar sobtadament olorant un bon vi o llegint una bona història. No busquin aquí arguments inversemblants ni aires postmoderns perquè senzillament no n’hi ha; “Los ignorantes” no és més que un relat dels de sempre, que vessa sinceritat, placidesa i ganes de viure; un àlbum deliciosament atemporal sobre dues persones que viuen al marge de tot el tràfec contemporani, fent només el que els agrada de veritat; una obra mestra i ja està.

Caramelos atómicos

0
0
Caramelos atómicos
7Valoració

Editorial La Cúpula ens porta de retorn una de les detectius més curioses que ha donat el món del còmic. Ella és Sally Salinger, i fa una parell d’anyets la vam conèixer en aquell primer misteri titulat “Castilla Drive”. Sally continua amb la seva agència de detectius situada en la rebotiga d’un saló de manicura, a Trituro, aquesta petita ciutat d’aires ofegats en el que tot és més tèrbol del que sembla.

Tot i que aquell “Castilla Drive” era un volum autoconclusiu, sembla que l’experiència li va deixar al seu autor, el francès de pare espanyol Anthony Pastor, un bon sabor de boca, a part d’aquest premi al Millor Polar en el Festival de Angoulême. Així que no és d’estranyar que hagi decidit tornar a Trituro per la seva nova aventura gràfica. Torna amb Sally però aquesta vegada obre més el seu camp de visió, i el que trobem a “Caramelos atómicos”, més que una nova aventura de Sally Salinger, és una radiografia de Trituro i els seus habitants. El protagonisme de Sally perd pes a favor d’uns secundaris tan curiosos, depriments i distants com les seves relacions.

Així tornem a trobar a Oswaldo, aquest poeta amb el cor més gran que el seu barret, sempre al costat de Sally però també a l’ombra del marit que la va abandonar. Segueix el xoc més que generacional amb els seus fills, i les intromissions d’algun que un altre veí. Però si hi ha algú a la ciutat que centra en aquesta ocasió l’atenció de Sally aquest és Douglas Sweet, el nou amo de l’antiga central nuclear. I no és que centri la seva atenció pels seus “caramels atòmics” de qualitats psicotròpiques que té a Trituro enganxat i al·lucinat, sinó perquè la dona de Sweet l’hi ha demanat, ja que sospita que l’està posant les banyes amb aquesta ajudant que té amb aires de Winehouse. Sally descobrirà que no són banyes tot el que hi amaga.

Caramelos Atómicos

Una nova història que pot llegir-se de manera independent i que li serveix a Pastor per perfeccionar la seva forma d’abordar el gènere, aquest noir de tons pastissos i retoladors, en el que s’atreveix a aprofundir en les relacions entre personatges, o a jugar amb la subjectivitat, i tot sense perdre realisme ni serietat. El somriure no abunda a Trituro, per molts caramels que en ella es consumeixin. Sovint comparen l’obra de Pastor amb la dels Germans Coen, i la comparació no va molt desencaminada, ambdues creen/viuen en ambients semblants, però no espereu trobar en Pardo l’humor negre dels Coen. Aquí el negre ho trobareu tenyit de color i l’humor millor no us esforceu a buscar-lo. Alguna cosa que pot pesar, sobretot considerant la seva considerable extensió.

Estación espacial Deseo

0
0
Estación espacial Deseo
7Valoració

Ralf König torna a la càrrega amb dos dels seus personatges més estimats pels seus fans, Konrad i Paul, dels que ja feia onze anys que no en sabíem res. En aquesta ocasió els embolica en una aventura amb tocs de ciència-“fricció”: “Estación Espacial Desio”, que ve a ser una adaptació lliure de l’obra de Tennessee Williams “Un tramvia anomenat Desig”, encara que ningú ho diria.

Per a qui no conegui a l“entranyable” parelleta, comentar-vos que és una d’aquestes parelles composta per pols oposats, amb les seves diferències reconciliables, i gelosia zero, que malgrat tot resulta difícil d’imaginar-te’ls l’un sense l’altre. Konrad és tranquil, li agrada la música clàssica i la formalitat, i Paul és un amant de la festa, busca el sexe fàcil i desprèn una energia pròpia d’un adolescent. Encara que per entendre i connectar amb Konrad i Paul millor recórrer al catàleg de La Cúpula, que porta editant l’obra de König des dels seus inicis.

En “Estación Espacial Deseo” la trama es diversifica, igual que els seus personatges. En aquesta ocasió Konrad i Paul viuen odissees en paral·lel. D’una banda Paul està bastant embolicat escrivint una novel·la en la que un parell d’astronautes i una diva/androide molt curiosa, viatgen a Mart a la recerca de testosterona, molt necessària en un 2021 en el que als homes no se’ls aixeca per falta d’ella. Una mica de ciència-ficció i molt de dispersió sexual. Coneixent a Paul no podia ser d’una altra forma, sobretot considerant que no li ha quedat més remei (la seva mare s’ha encarregat que així sigui) que compaginar les seves tasques d’escriptura amb les de fer companyia a la seva germana Edeltraut, embarassadísima del Marlon Brando d’aquesta història, el polonès i polvàs Marek, aquest home amb pel al pit (i al cul) que té cardíac a Paul. I no només li afecta de cintura cap avall sinó també en la seva novel·la, que es desvia mica en mica cap a rumbs ben tibants. Mentrestant, Konrad haurà de veure-se-les no només amb un dels seus alumnes de piano, que s’ha enamorat d’ell, sinó també amb la mare del jovenet, molt ficada en el seu paper de casamentera.

Vinyeta de "Estación Espacial Deseo" de Ralf König

Una història hilarant, esquitxada de sexe desinhibit i repleta d’aquestes converses sense pels a la llengua sobre temes tan quotidians com tabús (si és que encara en queden d’aquests). Una història que malgrat relegar a Konrad a un clar segon pla, es tanca magistralment amb un suma i segueix en la relació de tots dos. No és la millor història per endinsar-se en l’univers de Kornad i Paul, però té moments d’allò més divertits, sobretot els que comparteix Paul amb la seva germana, o la seva mare, dos personatges de traca amb els que val la pena gastar-ne unes riallades.

Encara que una mica més light que en ocasions anteriors, els dibuixos de König no escatimen en grandesa, sobretot a l’hora de pinzellar aquests paquets engruixats marca de la casa. Les seves caricaturesques vinyetes continuen tan fresques com sempre, amb aquesta expressivitat que moltes vegades, tan sols amb un gest, ens ho diu tot. Si encara no us heu apropat a algun dels seus còmics, ja esteu tardant. Que l’etiqueta de còmic gai no us tiri enrere.

Skin Deep

0
0
Skin Deep
8Valoració

De gossos i homes

Bones notícies: Ediciones La Cúpula continua amb la publicació de l’obra del guionista i dibuixant de còmics nord-americà Charles Burns. Després de “Agujero negro” i “El Borbah”, ara li toca a “Skin Deep”, una excel·lent recopilació en tapa dura i luxós blanc i negre d’algunes de les millors creacions de Burns.

Què es pot esperar d’un autor de còmics capaç de presentar-se davant els seus lectors com un experiment genètic fallit, un estrany híbrid d’insecte, rèptil i mamífer coronat per un cap (més o menys) humà? Si més no, així és com es veu a si mateix Charles Burns, i la veritat és que el seu “Autoretrat animal”, inclòs en aquest volum que recopila algunes de les seves històries curtes més celebrades, fa justícia a uns magistrals relats gràfics que combinen l’estètica dels còmics de la factoria Creepy amb el “tintinesque”, les historietes romàntiques dels anys cinquanta tipus “Julieta Jones”, l’humor de “Mad”, la literatura pulp i les pel·lícules de l’expressionisme alemany; tot això sacsejat per la demència narrativa d’un David Lynch o, si m’apuren, d’algun obscur artista dadà.

Fascinats encara amb el seu últim experiment –el retorçat i imprevisible “Tóxico”, que vàrem comentar a La Finestra Digital l’abril passat–, ens arriba ara “Skin Deep” –l’oxímoron de la portada ja ens posa sobre avís del que ens hi trobarem a dins–, una excel·lent recopilació de les seves tires diàries que l’artista nord-americà va publicar entre 1988 i 1991. Es tracta de tres relats en els quals l’aparent placidesa de l’Amèrica del Nord dels cinquanta es combina amb inesperades irrupcions alienígenes, com se’ns mostra a “Burn Again”, un esplèndid relat protagonitzat per un embogit predicador que té un retrat de Crist al pit, i que compta amb un espectacular artista convidat, res més i res menys que Déu in person (ja m’entenen), presentat aquí com un polifèmic dictador amb molta mala llet. Les cotes de “bizarre” (en la seva accepció anglosaxona) es mantenen intactes amb la inicial “Dog Days”, protagonitzada pel cèlebre Dog-Boy, un noi amb el cor trasplantat d’un gos, i també amb “A Marriage Made in Hell”, una obra mestra de la literatura pulp –en opinió d’aquest cronista–, que combina un commovedor melodrama femení amb el pur relat fantàstic d’antologia de la Golden Age televisiva i un sentit de l’humor devastador.

Vinyetes de "Skin Depp" de Charles Burns.

I és que si em fan cas i s’apropen a les pàgines de “Skin Deep” descobriran que Charles Burns és molt més que un simple creador de còmics més o menys rarets: abans de res, és un magnífic il·lustrador –com demostren les seves nombroses col·laboracions publicitàries, amb galeries d’art, companyies discogràfiques i cadenes de televisió com la MTV-, un autèntic artista de l’art seqüencial capaç de conjuminar una revisió iconoclasta de la tradició amb una decidida voluntat transgressora, i sobretot un excel·lent narrador, com proven aquestes addictives històries que, inesperadament, ens omplen d’emoció quan aconsegueixen treure a l’extraterrestre que, al cap i a la fi, tots portem dins.

Viewing all 29 articles
Browse latest View live