Quantcast
Channel: La Cúpula – La Finestra Digital
Viewing all 29 articles
Browse latest View live

La niña de sus ojos

0
0
La niña de sus ojos
9Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Publicada per La Cúpula, la que suposa la primera obra conjunta dels autors de “Sally Heathcote Sufragista” i “La virgen roja”, “La niña de sus ojos” és un còmic autobiografic que reflexa els paralelismes amb figures admirades per la guionista Mary Talbot i dibuixat per la seva parella, Brian. La dificultat de marcar un paral·lelisme entre les vides de dues figures engolides per la figura de l’escriptor que tothom s’entesta en comparar amb Shakespeare: James Joyce.

De principi a fi “La niña de sus ojos” està inspirat per una de les cites més conegudes de Joyce “No hay pasado ni futuro, todo fluye en un eterno presente“. La seva història es va desenvolupant creuant reflexions de la vida de la guionista i reflexes amb la vida de la filla de Joyce: Dues nenes a les que la figura paterna marca des de la seva tendra infantessa, amb el desitg de complaure al seu progenitor i abstreure’l de l’aillament provocat pel seu geni, fent fútils esforços per convertir-se en el focus d’atenció del seu pare.

La narració visual separa les diferents linies temporals amb un dibuix molt detallat, pero esquemàtic a la vegada, que marca de manera molt clara no només las referencies a les dues protagonistes si no les diferentes èpoques reflexades dins de la història. Brian Talbot també s’autorretrata a les propies planes, no en va és la parella de la guionista i protagonista.

La niña de sus ojos

Dibuix en blanc i negre, durs per la part de la vida de Lucía Joyce. Dibuix infantil, com si dibuixes una Alicia sobrevisquent dintre de l’època post racionament de la guerra. Dibuix més sofisticat per l’adolescència de la protagonista i un dibuix modern i molt viu per les reflexions del present més actual de la seva dona. Tots els estils conviuen en transicions fluides a “La niña de sus ojos”.

I tot dintre del concepte que va desenvolupar James Joyce a la seva creació literària: Un intens monòleg interior del narrador de la història que va passant les imatges de la seva vida mentres idealitza moments que tenen una importància cabdal en la seva pròpia autoafirmaciò vital.


El día más largo del futuro

0
0
El día más largo del futuro
7.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

El nou còmic de l’autor argentí Lucas Varela (“Paolo Pinocchio”, “La herencia del coronel”), ens mostra una fantasia futurista protagonitzada per un oficinista sense cap tipus d’ambició, un robot creat per fer les feines de la llar, que es veuen ficats dintre d’una batalla entre dos corporacions enfrontades pel control de la ciutat. Però tot canvia amb l’arribada d’un extraterrestre que porta amb ell una estranya maleta.

El día más largo del futuro, és un còmic que té el gran repte d’explicar aquesta història sense diàlegs ni text, amb el que tenim un còmic mut, i l’autor ho aconsegueix amb un dibuix clar i amb una paleta de colors senzill que ens fa recordar a l’estil de la escola francobelga.

El dia mas largo del mundo Lucas Varela

D’aquesta manera, Lucas Varela canvia d’estil una vegada més i gaudeix amb el repte, cosa que ens transmet. L’autor fa aquest còmic inspirat en l’actor de cinema mut Buster Keaton per que li fascina la falta d’expressivitat que té amb les situacions que li succeeixen.

Al ser mut, fa que Lucas Varela tingui les coses molt clares al dibuixar-les, amb molts detalls i acompanyades d’un humor negre i d’un disseny iconoclàstic de vinyetes regulars que fa que el lector posi l’atenció allà on l’autor vol.

En resum un còmic visual, distret, bastant crític amb la societat i en què cada cop que el mires, per que no es pot llegir, descobreixes nous detalls que et tornen a enganxar.

Nimio

0
0
Nimio
8.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Fundat a Valencia per Anabel Colazo, Pau Ferrando, Maria Ponce, Núria Tamarit i Luis Yang, NIMIO és un fanzine que ha portat una trajectòria exitosa. Però com passa amb tots els fanzines (que estan formats per histories i estils diferents on els seus autors, o millor dit autoeditors, plens d’imaginació influenciada en els videojocs i la ciència ficció aboquen molta il·lusió i frescor en els seus guions) ha tingut una vida curta. I això que van publicar 7 números que tenien una periodicitat quasi mensual.

La qualitat en les històries i en els dibuixos dels seus autors, va fer que fossin escollits com a millor fanzine al Saló del Còmic de Barcelona 2016. I això ha fet, a la vegada, que una editorial, en aquest cas La Cúpula, editi l’últim número del fanzine NIMIO.

En aquest últim número, de 180 pàgines, ens trobem amb una gran festa de comiat dels seus creadors, acompanyats d’altres autors que són convidats a participar-hi, com Roberta Vázquez, Antonio Hitos, Jose Domingo, Álvaro Ortiz, Ken Niiumura, Bea Tormo i Erica Fustero, que tots junts formen el present i el futur del còmic a l’Estat. Per això aquest volum és un bon aparador per poder veure els propers cracks i les noves tendències, que seguiran el seu camí acollits per Ediciones La Cúpula.

Nimio

Segons el seu esperit fundacional, les historietes de NIMIO respecten unes premises bàsiques: han d’estar protagonitzades per personatges únics reutilitzables, la comèdia és el gènere predominant i es vol fugir del costumbrisme. No en va els seus autors la van crear per evocar els continguts de les revistes infantils que llegien de petits.

He gaudit molt amb les “nimiedades” de NIMIO; una llàstima no haver-les descobert abans i ara tinc la feina de buscar els números anteriors per veure la progressió del seus autors, perquè m’han despertat la curiositat.

Adéu NIMIO.

Oh Genio

0
0
Oh Genio
6Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Aquí tenim una altre aventura del dibuixant alemany Ralf König, del qual poques coses més podem dir ja, amb la seva dilatada trajectòria en l’historia del còmic mundial i sobretot europeu.

Aquesta edició publicada per l’editorial La Cúpula està formada per dos llibres, EL HECHIZO DE SHABBAR i EL VELO EN EL SEMILLERO DEL VICIO, en els quals König continua en el seu món gay i de relacions de parelles, però aquesta vegada s’endinsa dins de les mil i una nits de Bagdad, per explicar l’historia d’una tetera encantada que té dintre un geni, que no es més que la maledicció d’un fabricant de calçat femení a un líder religiós extremista (muftí), amb només la idea de que ha d’imperar la castedat i la sobrietat que el converteix en un efebo perfecte i sempre disposat a servir sexualment a qui refregui la tetera.

Oh Genio

Aquesta tetera arriba als nostres dies, amb uns personatges típics del paisatge de König que comparteixen pis -Dörten, una hétero amb una crisis perquè acaba de complir els 40 i no es veu ja atractiva i Manfred, un gay a qui li va el rotllo sadomaso- i als que la tetera els hi produeix conflictes.

Amb aquesta historia König continua endinsant-se i desenvolupant les relacions de parelles gays i heteros i les seves interrelacions.

Però també es un ZASCA!! en tota regla i de forma contundent contra els principis més radicals de la religió islàmica i de tota religió o pensament contra la llibertat i orientació sexual.

Rural

0
0
Rural
9.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

De la mà de La Cúpula, aquí tenim una entrega d’Etienne Davodeau, autor nascut al 1965 i que juntament amb uns companys d’arts plàstiques van crear un estudi de dibuix, Psurde, on va publicar els seus primers treballs. Sempre amb un gran contacte amb la realitat, com va demostrar a la seva obra “Los Ignorantes“, ben acollida per la crítica i el públic, a Rural l’autor continua immers en el documental gràfic.

Davodeau, postulant-se com un pioner en l’anomenat còmic reportatge, ens mostra en majúscules les bases dels documentals: veure, escoltar, explicar i en aquest cas dibuixar en lloc de filmar.

Rural és un documental gràfic d’un conflicte que va succeir al 2005, on Davodeau, després d’un any d’observació i de dibuix, ens narra la vida de 3 pagesos que tenen una explotació agrícola ecològica i d’una parella amb una nova casa, tots ells afectats per la construcció d’una nova autopista.

Rural Etienne Davodeau

El seu dibuix es càlid i senzill però amb una cruesa que ens transmet les sensacions dels personatges i la realitat dels esdeveniments igual que ho farien les imatges d’una càmera.

Això és una nova pestanya dintre del món de la novel·la gràfica, on sempre els autors descriuen i dibuixen des del seu imaginari, però aquí a Rural, Davodeau ens retrata la realitat, tot i que el conflicte pot ser una mica secundari, i fa que el lector s’acabi endinsant en el mar de sensacions dels personatges retratats i identificant-se amb algú.

Un gran documental, una gran novel·la gràfica. Jo que sóc amant dels documentals, després de llegir Rural només puc dir “CHAPEAU”.

Encuentros cercanos

0
0
Encuentros cercanos
7.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

L’eivissenca Anabel Colazo, un dels caps pensants i alma del fanzine NIMIO, publica ara a través de La Cúpula la seva primera obra llarga, “Encuentros cercanos”.

En ella ens trasllada a El Cruce als anys 90, i ens explica a través d’en Daniel, personatge principal atrapat en al poble on succeeixen fenòmens molt estranys, els seus dubtes i interès pels temes d’Ovnis, avistaments, abduccions i encontres amb essers extraterrestres, un Expedient X en tota regla.

El relat que Anabel Colazo ens presenta, es una  bona historia, ben argumentada i millor treballada amb un dibuix gens espectacular. A “Encuentros cercanos” no varia d’estil que presentava a NIMIO, però amb aquest traç senzill i dibuix en 2D acompanyat amb el sobri blanc i negre, ens fa descobrir una història plena de suspens i sorpreses.

Encuentros cercanos Anabel Colazo

Encuentros cercanos” juga doncs a la dualitat d’un dibuix d’aparença sencilla amb un missatge més profund i reflexiu. El resultat és un còmic recomanable per tots els que els hi agradi el tema ovni i vida extraterrestre i per tots els que vulguin interessar-se sobre el tema degut al dossier que l’autora aporta al final del còmic.

Llegir-lo es una bona ocasió per recordar a Mulder i Scully. “La veritat està allà fora”.

“La Deuda” de Martin Romero

0
0
"La Deuda" de Martin Romero
9Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Deia Silvio Rodriguez que totes les histories parlen de un nen, un vell o d’un mateix.

La de “La Deuda“, de Martin Romero, no es la història d’un ésser de la Via Lactea, sino d’en Benjamín Castaño, un mortal normal i comú, amb deutes econòmics i deutes encara més greus amb el seu passat i el seu futur.

Còmic frustat, pero emprenedor, el protagonista es passa la historieta dins d’un garbuix de problemes, frustracions i tensions externes que esclaten finalment amb un paroxisme de violencia digna d’un detectiu de novel·la negra.

Sablejador del seu Cobrador del Frac, les seves circumstancies econòmiques i familiars l’aboquen a un retorn a la seva infantessa, ¿feliç? i als seus records, ¿frustants?

Tots els seus records esclaten dintre seu amb una successió de flaixos que van pujant la tensió de la historia fins l’inesperat climax final. L’argument és digne de una pel.lícula de serie negra amb final sorpresa, feliç?, esperançador?, realista?

La Deuda Martin Romero

L’estil de Martin Romero és molt polit i delicat, jugant perfectament amb la combinació de fons negres, blancs i difuminats per donar una intensitat dramàtica fluctuant al devenir de la trama argumental del còmic: Fons blancs i dibuixos de linea dura per reflexar el present, dibuixos suaus i d’estètica indie pels seus records feliços de joventut i infantesa.

Fons negres i dibuix impactant per recordar els moments durs i marcar els esclats de paroxisme i violència. Fons puntillistes per definir zones de penombra dins d’espais tancats o capvespres romàntics…

A “La Deuda“, tot el dibuix està integrat dintre de l’argument, definint perfectament sense paraules quin moment de la vida de Benjamin Castaño està desfilant. Per què definitivament, “La vida d’una persona realment passa pel davant dels seus ulls abans de morir. El procés es diu viure i dura des d’el moment del naixement fins a la mort” (The last continent, Terry Prattchet).

Aquesta integració visual de la història amb el dibuix, la utilització del color negre per accentuar el moment dramàtic o violent, l’enduriment del traç de les formes i fons per accentuar el climax i les formes suaus i felices en els moments de felicitat o esperança en el futur van guiant la fluctuació de la trama del còmic emprenedor durant la lectura.

I la tensió de la història es remarca perfectament amb la combinació de silencis i diàlegs dintre la mateixa escena, o bé marcant uns plans sequència dramàtics per guiar la transició entre records i acció, violència i calma, paroxisme i comunió espiritual.

Una molt interessant obra d’un artista del mitjà a seguir i que convida a rellegir la seva obra anterior.

Voyeurs

0
0
Voyeurs
7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Voyeurs és el diari personal de l’autora Gabrielle Bell, que en lloc d’escriure en un diari o llibreta normal, ens mostra les seves vivencies i sensacions, dintre de la seva vida tan en l’àmbit laboral, el d’esbarjo com personal. Les seves ansietats, les seves frustracions, alegries, i projectes s’il.lustren juntament amb la presentació plena de detalls dels seus viatges a Tokio, Paris, Nova York, Los Angeles i San Diego i, sobretot, la gent que coneix en els seus viatges.

Bell ens mostra tot això dibuixant, en un llibre estructurat en 6 vinyetes per pàgina que ens transmet l’organitzada que està la vida que no et permet sortir dels esquemes marcats per la comunitat en la que vius. Esquemes que ella accepta però contra els quals a vegades es rebel·la per tornar-hi a entrar més tard. I vinyetes on es combinen un dibuix sencill de detalls justos amb històries que mesclen l’aparent quotidianitat i intranscendencia amb la capacitat d’entretenir, intrigar i atrapar el lector.

Voyeurs Gabrielle Bell

A “Voyeurs” l’autora ens vol mostrar que és com un bitxo raro, que no encaixa en cap dels moviments que ara s’anomenen hipsters, geeks, nerds, etc, Resumint: frikis. Però és el món on ella es mou i on descobreix les seves pròpies paranoies i ens vol dir que on ella es troba segura és dintre de quatre parets.

Des d’el començament de “Voyeurs“, Gabrielle Bell ja ens diu quines són les seves intencions, amb el inici del diari en un terrat on es fa una festa i en la que tots els convidats es queden absorbits, mirant una finestra de l’edifici del davant on una parella en la seva intimitat fan l’amor. I és que la intenció no és altra que convertir als lectors en autèntics voyeurs, amb tot el sentit de la paraula, de la seva vida, en tot el seu ample espectre de relacions personals, pensaments i sentiments del seu món i que en siguem espectadors en primera fila.

A “Voyeurs”, Gabrielle Bell treu la cortina de la seva finestra per que tothom la pugui veure. I el resultat és un llibre de memòries d’una bona escriptora i millor dibuixant que et fa reflexionar sobre certs aspectes de la vida moderna.

Només una apreciació a l’editorial, si us plau, les lletres més grans, que alguns comencem a tenir petits problemes amb la vista 😉


Buen perro

0
0
Buen perro
5.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Aquí tenim l’última obra del tatuador Graham Chaffee, un graduat en Belles Arts al 1988 i col·laborador de varies revistes i que ha publicat algunes novel·les gràfiques com “The Big Wheels” (1993), “The Most Important Thing & Other Stories” (1995) i recentment “To Have and To Hold”.

En aquesta darrera obra, “Buen Perro“, Graham Chaffee ens involucra en una mena de faula construïda en el món dels gossos, amb un protagonista, Ivan, un gos que podria ser qualsevol de nosaltres amb qui ens sentim, hem sentit o sentirem representats al llarg de la nostra vida, amb la sensació i la reflexió interna de on sóc, qui sóc i cap on vull anar.

Aquí Graham ens presenta diferents alternatives i respostes a aquestes qüestions, però sempre amb la perspectiva del canvi de situació com a solució del dilema, i amb la determinació que la decisió final és teva i que la teva experiència et farà agafar un camí o un altre.

Buen Perro La Cúpula

A el “Buen Perro” l’autor mostra un ventall de personalitats del nostre entorn amb visions i postures molt diferents, que es troben al davant d’aquesta crisis personal que ens plantegem o que la situació social o personal ens posa davant.

Graham Chaffee presenta aquesta història en blanc i negre, amb un dibuix de contorns clars però amb un contrast molt acusat entre el blanc i el negre, sense matisos ni grisos, esvaïts per la potencia del negre en les vinyetes. Una opció d’estil possiblement influida per la seva professió de tatuador o simplement per la seva visió de les coses a l’hora de prendre una decisió: blanc o negre.

Buen Perro” és una faula més amb un final moralitzador, que pots compartir o no, de fàcil lectura i ràpida visió.

La meva resposta a lo que planteja aquesta obra és: Carpe Diem.

Viewing all 29 articles
Browse latest View live