“No me gusta el título … implica un segundo sentido. Sugiere que no sólo estoy pagando por sexo sino que también estoy pagando por ser un putero de un modo no monetario. Muchos creerán que hay un coste emocional… que los puteros son tristes y solitarios… Estoy muy lejos de ser un hombre triste o solitario, no he cogido ninguna E.T.S., no me han detenido, no he perdido mi carrera, y mis amigos y mi familia no me han rechazado (aunque tengo que reconocer que aún no se lo he contado a mi madrastra). Hasta el momento he estado pagando sólo en lo que al primer sentido respecta.” Són paraules de Chester Brown sobre el títol de la nova publicació de Ediciones La Cúpula, les memòries en còmic d’un puter, en les que el puter no és altre que el propi Chester Brown. Més de deu anys d’experiències en el terreny de la prostitució explicades de forma tan natural i honesta com la que ens parla del títol.

Resulta curiós -desprès d’haver viscut amb ell la seva adolescència a través de Nunca me has gustado (Ed.Estiberri), en la que Chester retratava un creixement personal (el seu) molt personal- que a Pagando por ello puguem veure clarament una evolució natural tant en seu treball com a dibuixant de còmic, com en el  bagatge emocional de la vida del seu personatge o, el que és el mateix, la seva pròpia vida. Una evolució que el porta cap a la línia clara, concisa i definida, en la mateixa direcció que ho fa el seu organigrama mental.

I és que Chester Brown és tot un personatge, d’aquell que veus com a estrany però amb el que connectes de forma especial. Podríem dir que Chester Brown és al còmic el que Woody Allen al cinema o Larry David a la televisió. A base de fer-nos partícips de cada una de les interacciones neurològiques que es concentren en els seus caps, acabem entrant en la seva visió del món, entenent, comprenent i acceptant teories que a priori poden resultar com a mínim complicades.

Però el que sorprèn sobretot de Pagando por ello és, per una banda la seva sinceritat, aclaparadora tenint en compte el tema que tracta, i per l’altra el respecte i la cura amb el que està fet, evitant ferir les persones implicades o tergiversar els fets retratats.

El còmic ve acompanyat de una bona col·lecció de apèndixs, notes i “notes a les notes”, una mostra més de l’”obsessió” de Brown per explicar, excusar, rebatre, ampliar o concretar la seva història. Una obra magna, gairebé una tesina en vinyetes, que canviarà la forma de veure la prostitució a tot aquell que s’hi apropi. Potser no acabaràs compartint del tot les teories de Brown, però sí connectaràs amb ell. I és que el que fa especial aquestes memòries és precisament que el puter és Brown, i Brown és d’una pasta especial.

Puntuació: 5 out of 5 stars

No s’enganyin: malgrat que el que el títol pugui insinuar, aquesta no és cap història eròtica sobre una nimfa nua anomenada Lulú, sinó una sincera i commovedora història sobre una dona corrent d’uns quaranta anys, mare de dos fills, que decideix abandonar-ho tot per uns dies i reinventar-se a si mateixa en un poble de la costa francesa. Un extraordinari còmic verité que confirma el bon fer de l’autor de Los ignorantes.

L’atzar és “un bromista obstinat”, ens diu Étienne Davodeau en el seu avís preliminar a la lectura d’aquesta emocionant novel·la gràfica, un relat solar de transformació que en alguna cosa ens recorda les ficcions sentimentals i mediterrànies de la cineasta Agnès Varda. I és que, tal com pronostica el seu autor, són precisament una sèrie de trobades “casuals” –amb la viatjant comercial Solange, amb el ex presidiari “de bon cor” Charles i els seus extravagants germans, amb la valerosa i llenguallarga jubilada Marthe…– els que marcaran un punt d’inflexió vital en l’erràtica i desdibuixada trajectòria de Lulú, una extenuada mare de família, que es presenta a l’enèsima i infructuosa entrevista per aconseguir una feina que no desitja en realitat. A la sortida, Lulú pren una inesperada decisió, sense gairebé reflexionar: retardar el seu retorn a casa, concedir-se una pausa per descansar de les seves responsabilitats com a mare, i sobretot com a esposa del desastrós i malcarat “nen gran” Tanguy. A poc a poc, Lulú comença a descobrir per primera vegada el sabor de la llibertat, a viure d’una forma completament diferent a la que els seus familiars i amics –tots els que creuen conèixer-la bé– haguessin pogut mai imaginar. Precisament són els seus millors amics els encarregats de relatar-nos les peripècies d’una Lulú que inicia el relat com una figura deprimida i fràgil i que finalment aconsegueix “ressuscitar”, donant un inesperat gir a una vida dominada durant massa temps per les rutines i l’avorriment.

Tres anys abans de presentar a França la seva excel·lent novel·la gràfica de vocació documental Los ignorantes (2011) –ja comentada des de La Finestra Digital–, Davodeau va publicar la primera part de les aventures i desventures de la imaginària Lulú, un retrat veraç d’una dona que decideix desaparèixer de cop i volta, que tindria continuació en un segon volum publicat en 2010. La història de Lulú va ser tan ben acollida al país veí que recentment ha estat adaptada al cinema per la realitzadora Solveig Anspach. Ara, amb el bon gust i cura habituals, edicions La Cúpula compila ambdós lliuraments del còmic original en un sol tom que confirma el mestratge del creador de Rural per emocionar al lector amb una sèrie de “històries mínimes” de vocació verité, que es gaudeixen com a petits “contes morals” (en el sentit que li donava al terme el cineasta Eric Rohmer), marcats pel pas de les estacions, els bells paisatges de províncies, els personatges de vides poc o gens heroiques, i un humor soterrat que l’autor combina amb delicadesa amb una evident consciència social. Abans, Davodeau ja havia assajat semblant fórmula magistral en la inusual (i magnífica) road-movie Le Constat (1996) o en Quelques jours avec un menteur (1997), la divertida crònica del estrambòtic viatge de vacances d’un grup d’amics al voltant dels trenta anys. Lulú, mujer desnuda confirma alguna cosa que la lectura d’obres com Los ignorantes o Rural ja ens havia fet sospitar: Davodeau és un dels grans narradors actuals d’un mena de nou “naturalisme francès” que entronca amb l’esperit de cineastes com Rohmer, Varda o el més recent Laurent Cantet, i que troba en la novel·la gràfica el mitjà ideal per commoure al lector amb una sèrie de cròniques que combinen amb mestratge ficció i documental, testimoniatge i imaginació. Facin-me cas i no es perdin la fugida i transfiguració de Lulú, una dona ben “normal” que acaba revelant-se com un ésser extraordinari, d’aclapadadora humanitat.

Bones notícies: Ediciones La Cúpula recupera Los ignorantes en una magnífica reedició en tapa tova; un bell relat d’aprenentatge i amistat, una emocionant història, gairebé documental, d’iniciació en dos mons ben diferents, servit per un dibuixant de còmics i també per un viticultor, que viuen el seu treball amb una passió sense límits. Si volen passar una gran estona entre copes i còmics, no deixin passar aquesta peça mestre que ja torna a estar a les llibreries.

Mentre rematen tranquil·lament un cafè i obren una ampolla de vi, dos amics fan un pacte inusual que marcarà irremeiablement les seves vides (i en aquest cas, per a bé!): Étienne Davodeau, autor de còmics sense massa idea de vins, i Richard Leroy, viticultor que no ha llegit un còmic des de la infància, acorden iniciar-se mútuament en la passió que dóna sentit a cadascuna de les seves vides. Així, Davodeau se’n va a treballar a la petita vinya de Leroy i aprèn els secrets de la fabricació artesanal d’un vi d’extraordinària qualitat, mentre que Leroy comença a apreciar les historietes com una forma d’art i fins i tot té l’oportunitat de departir amb autors mítics com ara Gibrat. Això és el que ens explica, a grans trets, aquest fantàstic àlbum que aquí ha publicat La Cúpula, com ja és costum en una cuidada edició; un relat clàssic però genial sobre l’amor pel treball ben fet i la forja d’una amistat.

Amb un dibuix aparentment senzill però molt cuidat, que descriu a la perfecció la llum i el paisatge dels vinyers francesos, Davodeau s’introdueix com un estrany, replet de curiositat, en el microcosmos de Leroy, un ex treballador bancari que troba el seu lloc al món en la quadrícula d’un vinyer en Rablay-sur-Layon. A canvi Davodeau li obre també les portes del seu estudi i li presta alguns clàssics del còmic que el inicialment reticent Leroy devora totes les nits fins a caure rendit. A poc a poc, aquest àlbum es revela com molt més que la història de dos homes que es fan amics entre copes i còmics, per convertir-se en un bell relat sobre la creació i el treball com un vertader espai de llibertat. I és que per a Leroy, sense anar més lluny, conrear la terra, seleccionar les vinyes, comprar les barriques, renunciar a la solució fàcil i vistosa d’incorporar sofre al vi, és justament un acte de creació.

Al llarg de l’àlbum descobrim com tots dos protagonistes –malgrat les seves aparents diferències– tenen alguna cosa molt important en comú: la vocació de fugir dels camins trillats, de les imposicions comercials de tota mena, per perseguir un ideal personal de bellesa, aquesta bellesa que pot assaltar sobtadament olorant un bon vi o llegint una bona història. No busquin aquí arguments inversemblants ni aires postmoderns perquè senzillament no n’hi ha; “Los ignorantes” no és més que un relat dels de sempre, que vessa sinceritat, placidesa i ganes de viure; un àlbum deliciosament atemporal sobre dues persones que viuen al marge de tot el tràfec contemporani, fent només el que els agrada de veritat; una obra mestra i ja està.

Editorial La Cúpula ens porta de retorn una de les detectius més curioses que ha donat el món del còmic. Ella és Sally Salinger, i fa una parell d’anyets la vam conèixer en aquell primer misteri titulat “Castilla Drive”. Sally continua amb la seva agència de detectius situada en la rebotiga d’un saló de manicura, a Trituro, aquesta petita ciutat d’aires ofegats en el que tot és més tèrbol del que sembla.

Tot i que aquell “Castilla Drive” era un volum autoconclusiu, sembla que l’experiència li va deixar al seu autor, el francès de pare espanyol Anthony Pastor, un bon sabor de boca, a part d’aquest premi al Millor Polar en el Festival de Angoulême. Així que no és d’estranyar que hagi decidit tornar a Trituro per la seva nova aventura gràfica. Torna amb Sally però aquesta vegada obre més el seu camp de visió, i el que trobem a “Caramelos atómicos”, més que una nova aventura de Sally Salinger, és una radiografia de Trituro i els seus habitants. El protagonisme de Sally perd pes a favor d’uns secundaris tan curiosos, depriments i distants com les seves relacions.

Així tornem a trobar a Oswaldo, aquest poeta amb el cor més gran que el seu barret, sempre al costat de Sally però també a l’ombra del marit que la va abandonar. Segueix el xoc més que generacional amb els seus fills, i les intromissions d’algun que un altre veí. Però si hi ha algú a la ciutat que centra en aquesta ocasió l’atenció de Sally aquest és Douglas Sweet, el nou amo de l’antiga central nuclear. I no és que centri la seva atenció pels seus “caramels atòmics” de qualitats psicotròpiques que té a Trituro enganxat i al·lucinat, sinó perquè la dona de Sweet l’hi ha demanat, ja que sospita que l’està posant les banyes amb aquesta ajudant que té amb aires de Winehouse. Sally descobrirà que no són banyes tot el que hi amaga.

Una nova història que pot llegir-se de manera independent i que li serveix a Pastor per perfeccionar la seva forma d’abordar el gènere, aquest noir de tons pastissos i retoladors, en el que s’atreveix a aprofundir en les relacions entre personatges, o a jugar amb la subjectivitat, i tot sense perdre realisme ni serietat. El somriure no abunda a Trituro, per molts caramels que en ella es consumeixin. Sovint comparen l’obra de Pastor amb la dels Germans Coen, i la comparació no va molt desencaminada, ambdues creen/viuen en ambients semblants, però no espereu trobar en Pardo l’humor negre dels Coen. Aquí el negre ho trobareu tenyit de color i l’humor millor no us esforceu a buscar-lo. Alguna cosa que pot pesar, sobretot considerant la seva considerable extensió.

Ralf König torna a la càrrega amb dos dels seus personatges més estimats pels seus fans, Konrad i Paul, dels que ja feia onze anys que no en sabíem res. En aquesta ocasió els embolica en una aventura amb tocs de ciència-“fricció”: “Estación Espacial Desio”, que ve a ser una adaptació lliure de l’obra de Tennessee Williams “Un tramvia anomenat Desig”, encara que ningú ho diria.

Per a qui no conegui a l“entranyable” parelleta, comentar-vos que és una d’aquestes parelles composta per pols oposats, amb les seves diferències reconciliables, i gelosia zero, que malgrat tot resulta difícil d’imaginar-te’ls l’un sense l’altre. Konrad és tranquil, li agrada la música clàssica i la formalitat, i Paul és un amant de la festa, busca el sexe fàcil i desprèn una energia pròpia d’un adolescent. Encara que per entendre i connectar amb Konrad i Paul millor recórrer al catàleg de La Cúpula, que porta editant l’obra de König des dels seus inicis.

En “Estación Espacial Deseo” la trama es diversifica, igual que els seus personatges. En aquesta ocasió Konrad i Paul viuen odissees en paral·lel. D’una banda Paul està bastant embolicat escrivint una novel·la en la que un parell d’astronautes i una diva/androide molt curiosa, viatgen a Mart a la recerca de testosterona, molt necessària en un 2021 en el que als homes no se’ls aixeca per falta d’ella. Una mica de ciència-ficció i molt de dispersió sexual. Coneixent a Paul no podia ser d’una altra forma, sobretot considerant que no li ha quedat més remei (la seva mare s’ha encarregat que així sigui) que compaginar les seves tasques d’escriptura amb les de fer companyia a la seva germana Edeltraut, embarassadísima del Marlon Brando d’aquesta història, el polonès i polvàs Marek, aquest home amb pel al pit (i al cul) que té cardíac a Paul. I no només li afecta de cintura cap avall sinó també en la seva novel·la, que es desvia mica en mica cap a rumbs ben tibants. Mentrestant, Konrad haurà de veure-se-les no només amb un dels seus alumnes de piano, que s’ha enamorat d’ell, sinó també amb la mare del jovenet, molt ficada en el seu paper de casamentera.

Una història hilarant, esquitxada de sexe desinhibit i repleta d’aquestes converses sense pels a la llengua sobre temes tan quotidians com tabús (si és que encara en queden d’aquests). Una història que malgrat relegar a Konrad a un clar segon pla, es tanca magistralment amb un suma i segueix en la relació de tots dos. No és la millor història per endinsar-se en l’univers de Kornad i Paul, però té moments d’allò més divertits, sobretot els que comparteix Paul amb la seva germana, o la seva mare, dos personatges de traca amb els que val la pena gastar-ne unes riallades.

Encara que una mica més light que en ocasions anteriors, els dibuixos de König no escatimen en grandesa, sobretot a l’hora de pinzellar aquests paquets engruixats marca de la casa. Les seves caricaturesques vinyetes continuen tan fresques com sempre, amb aquesta expressivitat que moltes vegades, tan sols amb un gest, ens ho diu tot. Si encara no us heu apropat a algun dels seus còmics, ja esteu tardant. Que l’etiqueta de còmic gai no us tiri enrere.

Publicada per La Cúpula, la que suposa la primera obra conjunta dels autors de “Sally Heathcote Sufragista” i “La virgen roja”, “La niña de sus ojos” és un còmic autobiografic que reflexa els paralelismes amb figures admirades per la guionista Mary Talbot i dibuixat per la seva parella, Brian. La dificultat de marcar un paral·lelisme entre les vides de dues figures engolides per la figura de l’escriptor que tothom s’entesta en comparar amb Shakespeare: James Joyce.

De principi a fi “La niña de sus ojos” està inspirat per una de les cites més conegudes de Joyce “No hay pasado ni futuro, todo fluye en un eterno presente“. La seva història es va desenvolupant creuant reflexions de la vida de la guionista i reflexes amb la vida de la filla de Joyce: Dues nenes a les que la figura paterna marca des de la seva tendra infantessa, amb el desitg de complaure al seu progenitor i abstreure’l de l’aillament provocat pel seu geni, fent fútils esforços per convertir-se en el focus d’atenció del seu pare.

La narració visual separa les diferents linies temporals amb un dibuix molt detallat, pero esquemàtic a la vegada, que marca de manera molt clara no només las referencies a les dues protagonistes si no les diferentes èpoques reflexades dins de la història. Brian Talbot també s’autorretrata a les propies planes, no en va és la parella de la guionista i protagonista.

Dibuix en blanc i negre, durs per la part de la vida de Lucía Joyce. Dibuix infantil, com si dibuixes una Alicia sobrevisquent dintre de l’època post racionament de la guerra. Dibuix més sofisticat per l’adolescència de la protagonista i un dibuix modern i molt viu per les reflexions del present més actual de la seva dona. Tots els estils conviuen en transicions fluides a “La niña de sus ojos”.

I tot dintre del concepte que va desenvolupar James Joyce a la seva creació literària: Un intens monòleg interior del narrador de la història que va passant les imatges de la seva vida mentres idealitza moments que tenen una importància cabdal en la seva pròpia autoafirmaciò vital.

El nou còmic de l’autor argentí Lucas Varela (“Paolo Pinocchio”, “La herencia del coronel”), ens mostra una fantasia futurista protagonitzada per un oficinista sense cap tipus d’ambició, un robot creat per fer les feines de la llar, que es veuen ficats dintre d’una batalla entre dos corporacions enfrontades pel control de la ciutat. Però tot canvia amb l’arribada d’un extraterrestre que porta amb ell una estranya maleta.

El día más largo del futuro, és un còmic que té el gran repte d’explicar aquesta història sense diàlegs ni text, amb el que tenim un còmic mut, i l’autor ho aconsegueix amb un dibuix clar i amb una paleta de colors senzill que ens fa recordar a l’estil de la escola francobelga.

D’aquesta manera, Lucas Varela canvia d’estil una vegada més i gaudeix amb el repte, cosa que ens transmet. L’autor fa aquest còmic inspirat en l’actor de cinema mut Buster Keaton per que li fascina la falta d’expressivitat que té amb les situacions que li succeeixen.

Al ser mut, fa que Lucas Varela tingui les coses molt clares al dibuixar-les, amb molts detalls i acompanyades d’un humor negre i d’un disseny iconoclàstic de vinyetes regulars que fa que el lector posi l’atenció allà on l’autor vol.

En resum un còmic visual, distret, bastant crític amb la societat i en què cada cop que el mires, per que no es pot llegir, descobreixes nous detalls que et tornen a enganxar.

Fundat a Valencia per Anabel Colazo, Pau Ferrando, Maria Ponce, Núria Tamarit i Luis Yang, NIMIO és un fanzine que ha portat una trajectòria exitosa. Però com passa amb tots els fanzines (que estan formats per histories i estils diferents on els seus autors, o millor dit autoeditors, plens d’imaginació influenciada en els videojocs i la ciència ficció aboquen molta il·lusió i frescor en els seus guions) ha tingut una vida curta. I això que van publicar 7 números que tenien una periodicitat quasi mensual.

La qualitat en les històries i en els dibuixos dels seus autors, va fer que fossin escollits com a millor fanzine al Saló del Còmic de Barcelona 2016. I això ha fet, a la vegada, que una editorial, en aquest cas La Cúpula, editi l’últim número del fanzine NIMIO.

En aquest últim número, de 180 pàgines, ens trobem amb una gran festa de comiat dels seus creadors, acompanyats d’altres autors que són convidats a participar-hi, com Roberta Vázquez, Antonio Hitos, Jose Domingo, Álvaro Ortiz, Ken Niiumura, Bea Tormo i Erica Fustero, que tots junts formen el present i el futur del còmic a l’Estat. Per això aquest volum és un bon aparador per poder veure els propers cracks i les noves tendències, que seguiran el seu camí acollits per Ediciones La Cúpula.

Segons el seu esperit fundacional, les historietes de NIMIO respecten unes premises bàsiques: han d’estar protagonitzades per personatges únics reutilitzables, la comèdia és el gènere predominant i es vol fugir del costumbrisme. No en va els seus autors la van crear per evocar els continguts de les revistes infantils que llegien de petits.

He gaudit molt amb les “nimiedades” de NIMIO; una llàstima no haver-les descobert abans i ara tinc la feina de buscar els números anteriors per veure la progressió del seus autors, perquè m’han despertat la curiositat.

Adéu NIMIO.

Aquí tenim una altre aventura del dibuixant alemany Ralf König, del qual poques coses més podem dir ja, amb la seva dilatada trajectòria en l’historia del còmic mundial i sobretot europeu.

Aquesta edició publicada per l’editorial La Cúpula està formada per dos llibres, EL HECHIZO DE SHABBAR i EL VELO EN EL SEMILLERO DEL VICIO, en els quals König continua en el seu món gay i de relacions de parelles, però aquesta vegada s’endinsa dins de les mil i una nits de Bagdad, per explicar l’historia d’una tetera encantada que té dintre un geni, que no es més que la maledicció d’un fabricant de calçat femení a un líder religiós extremista (muftí), amb només la idea de que ha d’imperar la castedat i la sobrietat que el converteix en un efebo perfecte i sempre disposat a servir sexualment a qui refregui la tetera.

Aquesta tetera arriba als nostres dies, amb uns personatges típics del paisatge de König que comparteixen pis -Dörten, una hétero amb una crisis perquè acaba de complir els 40 i no es veu ja atractiva i Manfred, un gay a qui li va el rotllo sadomaso- i als que la tetera els hi produeix conflictes.

Amb aquesta historia König continua endinsant-se i desenvolupant les relacions de parelles gays i heteros i les seves interrelacions.

Però també es un ZASCA!! en tota regla i de forma contundent contra els principis més radicals de la religió islàmica i de tota religió o pensament contra la llibertat i orientació sexual.

De la mà de La Cúpula, aquí tenim una entrega d’Etienne Davodeau, autor nascut al 1965 i que juntament amb uns companys d’arts plàstiques van crear un estudi de dibuix, Psurde, on va publicar els seus primers treballs. Sempre amb un gran contacte amb la realitat, com va demostrar a la seva obra “Los Ignorantes“, ben acollida per la crítica i el públic, a Rural l’autor continua immers en el documental gràfic.

Davodeau, postulant-se com un pioner en l’anomenat còmic reportatge, ens mostra en majúscules les bases dels documentals: veure, escoltar, explicar i en aquest cas dibuixar en lloc de filmar.

Rural és un documental gràfic d’un conflicte que va succeir al 2005, on Davodeau, després d’un any d’observació i de dibuix, ens narra la vida de 3 pagesos que tenen una explotació agrícola ecològica i d’una parella amb una nova casa, tots ells afectats per la construcció d’una nova autopista.

El seu dibuix es càlid i senzill però amb una cruesa que ens transmet les sensacions dels personatges i la realitat dels esdeveniments igual que ho farien les imatges d’una càmera.

Això és una nova pestanya dintre del món de la novel·la gràfica, on sempre els autors descriuen i dibuixen des del seu imaginari, però aquí a Rural, Davodeau ens retrata la realitat, tot i que el conflicte pot ser una mica secundari, i fa que el lector s’acabi endinsant en el mar de sensacions dels personatges retratats i identificant-se amb algú.

Un gran documental, una gran novel·la gràfica. Jo que sóc amant dels documentals, després de llegir Rural només puc dir “CHAPEAU”.

L’eivissenca Anabel Colazo, un dels caps pensants i alma del fanzine NIMIO, publica ara a través de La Cúpula la seva primera obra llarga, “Encuentros cercanos”.

En ella ens trasllada a El Cruce als anys 90, i ens explica a través d’en Daniel, personatge principal atrapat en al poble on succeeixen fenòmens molt estranys, els seus dubtes i interès pels temes d’Ovnis, avistaments, abduccions i encontres amb essers extraterrestres, un Expedient X en tota regla.

El relat que Anabel Colazo ens presenta, es una  bona historia, ben argumentada i millor treballada amb un dibuix gens espectacular. A “Encuentros cercanos” no varia d’estil que presentava a NIMIO, però amb aquest traç senzill i dibuix en 2D acompanyat amb el sobri blanc i negre, ens fa descobrir una història plena de suspens i sorpreses.

“Encuentros cercanos” juga doncs a la dualitat d’un dibuix d’aparença sencilla amb un missatge més profund i reflexiu. El resultat és un còmic recomanable per tots els que els hi agradi el tema ovni i vida extraterrestre i per tots els que vulguin interessar-se sobre el tema degut al dossier que l’autora aporta al final del còmic.

Llegir-lo es una bona ocasió per recordar a Mulder i Scully. “La veritat està allà fora”.

Deia Silvio Rodriguez que totes les histories parlen de un nen, un vell o d’un mateix.

La de “La Deuda“, de Martin Romero, no es la història d’un ésser de la Via Lactea, sino d’en Benjamín Castaño, un mortal normal i comú, amb deutes econòmics i deutes encara més greus amb el seu passat i el seu futur.

Còmic frustat, pero emprenedor, el protagonista es passa la historieta dins d’un garbuix de problemes, frustracions i tensions externes que esclaten finalment amb un paroxisme de violencia digna d’un detectiu de novel·la negra.

Voyeurs és el diari personal de l’autora Gabrielle Bell, que en lloc d’escriure en un diari o llibreta normal, ens mostra les seves vivencies i sensacions, dintre de la seva vida tan en l’àmbit laboral, el d’esbarjo com personal. Les seves ansietats, les seves frustracions, alegries, i projectes s’il.lustren juntament amb la presentació plena de detalls dels seus viatges a Tokio, Paris, Nova York, Los Angeles i San Diego i, sobretot, la gent que coneix en els seus viatges.

Bell ens mostra tot això dibuixant, en un llibre estructurat en 6 vinyetes per pàgina que ens transmet l’organitzada que està la vida que no et permet sortir dels esquemes marcats per la comunitat en la que vius. Esquemes que ella accepta però contra els quals a vegades es rebel·la per tornar-hi a entrar més tard. I vinyetes on es combinen un dibuix sencill de detalls justos amb històries que mesclen l’aparent quotidianitat i intranscendencia amb la capacitat d’entretenir, intrigar i atrapar el lector.

A “Voyeurs” l’autora ens vol mostrar que és com un bitxo raro, que no encaixa en cap dels moviments que ara s’anomenen hipsters, geeks, nerds, etc, Resumint: frikis. Però és el món on ella es mou i on descobreix les seves pròpies paranoies i ens vol dir que on ella es troba segura és dintre de quatre parets.

Des d’el començament de “Voyeurs“, Gabrielle Bell ja ens diu quines són les seves intencions, amb el inici del diari en un terrat on es fa una festa i en la que tots els convidats es queden absorbits, mirant una finestra de l’edifici del davant on una parella en la seva intimitat fan l’amor. I és que la intenció no és altra que convertir als lectors en autèntics voyeurs, amb tot el sentit de la paraula, de la seva vida, en tot el seu ample espectre de relacions personals, pensaments i sentiments del seu món i que en siguem espectadors en primera fila.

A “Voyeurs”, Gabrielle Bell treu la cortina de la seva finestra per que tothom la pugui veure. I el resultat és un llibre de memòries d’una bona escriptora i millor dibuixant que et fa reflexionar sobre certs aspectes de la vida moderna.

Només una apreciació a l’editorial, si us plau, les lletres més grans, que alguns comencem a tenir petits problemes amb la vista

Aquí tenim l’última obra del tatuador Graham Chaffee, un graduat en Belles Arts al 1988 i col·laborador de varies revistes i que ha publicat algunes novel·les gràfiques com “The Big Wheels” (1993), “The Most Important Thing & Other Stories” (1995) i recentment “To Have and To Hold”.

En aquesta darrera obra, “Buen Perro“, Graham Chaffee ens involucra en una mena de faula construïda en el món dels gossos, amb un protagonista, Ivan, un gos que podria ser qualsevol de nosaltres amb qui ens sentim, hem sentit o sentirem representats al llarg de la nostra vida, amb la sensació i la reflexió interna de on sóc, qui sóc i cap on vull anar.

Aquí Graham ens presenta diferents alternatives i respostes a aquestes qüestions, però sempre amb la perspectiva del canvi de situació com a solució del dilema, i amb la determinació que la decisió final és teva i que la teva experiència et farà agafar un camí o un altre.

A el “Buen Perro” l’autor mostra un ventall de personalitats del nostre entorn amb visions i postures molt diferents, que es troben al davant d’aquesta crisis personal que ens plantegem o que la situació social o personal ens posa davant.

Graham Chaffee presenta aquesta història en blanc i negre, amb un dibuix de contorns clars però amb un contrast molt acusat entre el blanc i el negre, sense matisos ni grisos, esvaïts per la potencia del negre en les vinyetes. Una opció d’estil possiblement influida per la seva professió de tatuador o simplement per la seva visió de les coses a l’hora de prendre una decisió: blanc o negre.

“Buen Perro” és una faula més amb un final moralitzador, que pots compartir o no, de fàcil lectura i ràpida visió.

La meva resposta a lo que planteja aquesta obra és: Carpe Diem.